Només ets un blog

Estimat blog, avui és l'últim dia que t'escric.

Recordes el primer cop que et vaig escriure, fa gairebé un any a Finlandia? Estava vivint a Jyväskylä, en aquella ciutat envoltada de boscos, llacs i esquirols tant xula. Si, allà on feia aquell curs intensiu de finès, amb tots aquells guiris amb les galtes roses d'arreu del món, recordes? Sembla que faci anys, eh? Tu no ho saps perquè només ets un blog però déu n'hi do com passa el temps! De fet et vaig començar perquè tenia ganes d'explicar a tothom que anava a la sauna, que no entenia una puta merda de finès, que em banyava als llacs en pilotes, que parlava anglès com el cul, que el meu company de pis era un gilipolles integral... Al principi no les tenia totes, no et pensis, això d'escriure la teva vida i fer-la pública gratuïtament al ciberespai no és moc de gall d'indi que diguem. Però després, poc a poc m'ho anava passant millor amb tu, saps? M'anaves bé per fer teràpia, per riure'm de mi mateix i de la gent -més de la gent que de mi, obviament-, per relativitzar les coses, per rajar molt i per dir paraulotes i tacos. Tu de vegades em responies amb comentaris de part d'algú que em llegia i a mi em feia molta il·lusió. No m'ho pensava, però cada cop m'ho passava millor explicant-te coses divertides, em feies pensar, em feies ser creatiu. Si noi, tu que només ets un blog em vas fer descobrir el plaer de l'escriptura. No tot era veritat, no et pensis. Si plovia durant una hora jo sempre et deia tres hores i mitja. Si a la sauna estàvem a setanta graus jo te'n deia vuitanta-cinc. I si un dia un gos em bordava, jo t'explicava que un ren m'havia volgut mossegar els peus. Ja saps que a les coses de la vida jo sempre hi poso més txitxa del compte. T'he dit que em mola molt escriure txitxa? Txitxa txitxa txitxa. El que més m'agradava de tu és que et podia dir el que volgués, et podia explicar la meva vida com em sortís de la pupil·la, que tu no tenies més remei que fótre't i publicar el que jo et deia, fos mentida o veritat. Jo clicava el teu botonet "publicar" i tu publicaves el que jo et manava, sempre obedient i ignorant.

Quan vaig anar a Hèlsinki vaig contiunar omplint-te de coses, d'històries, de fotos, de links, d'ocellets al niu, de música... Quan va arribar desembre estaves fet tot un arbre de Nadal, recordes? Amb el nou any vaig canviar-te el format perquè ja estava una mica cansat de veure't sempre amb la mateix cara. A més, començaves a semblar-te a altres blogs que corren per la galàxia i jo a tu et volia diferent i original. Per això et vaig posar aquest nen pescant estrelles aquí dalt. Si si, ja sé que t'agrada, t'ho veig a la cara.

Amb el temps les coses ja no eren tant noves, portava una vida més aviat normal i tranquila, anava a classe, estudiava una mica -ni poc ni massa-, passava fred, anava de festa... però a mi m'agradava tenir-te perquè eres un moment de concentració, creació i silenci. Però no et pensis, haig de reconèixer que va haver-hi un moment en que vaig estar a punt d'abandonar-te. De deixar-te a la xarxa, incomplet, a mitjes, amb un post final que parlava d'una alemanya rància que vés a saber on para ara. Estava cansat, saps? Allò espontani s'havia converitit en una norma, i a mi les normes no em barrufen. Cada cap de setmana em miraves amb aquests ulls de nen pescant que tens i em deies "què passa? que ja no escrius més? ja no et passa res interessant per explicar? nyi nyi nyi" I jo t'odiava tant! No saps quant em molestaves! Però després em sabia greu deixar-te i finalment vaig acabar trobant noves maneres de continuar-te.

Quan es va acabar el curs i va arribar l'hora de marxar de Hèlsinki vaig pensar que ja havia arribat l'hora de posar-te fi. Ara si, missió acomplerta, vaig pensar. A Finlandia vas néixer i a Finlandia moriràs, que diuen els elfs. Però clar, no podia creuar Europa de dalt a baix i d'esquerra a dreta sense tu. Et necessitava per seguir la teràpia que havia començat amb tu. Ja saps, si em passava alguna cosa xunga, t'escrivia "ji ji, ja ja" i se'm passava el mal rotllo. A més, la família i els amics també estaven tranquils si de tant en tant t'omplia amb alguna parida a l'estil tren de la mort o xinos fotògrafs. No et pensis eh, que els agrada molt llegir-te, ja ho has vist. T'obren, et llegeixen i tu els entretens. N'hi ha que t'obren dues o tres vegades al dia per veure si estàs bé. N'hi ha que et van obrir al setembre i no t'han obert més perquè són uns rancis. N'hi ha que t'escriuen coses sempre, diguis el que diguis, no et pots queixar. N'hi ha que no els fas ni puta gràcia i n'hi ha que els fas morir de riure. I també n'hi ha que no et saben llegir i només et miren les fotos o t'escolten la música. Segurament també n'hi ha que et troben per casualitat i no t'acaben d'entendre, pobres.

En fi estimat blog, avui és l´últim dia que t'escric i ja saps per què. La nostra relació ja no té sentit ara que estic al tren que arriba a Barcelona d'aquí una hora. Mira! La finestra! Això que veus és el Mar Mediterrani. Tu no ho saps perquè només ets un blog però ja arribem. Ja s'acaba. Ja comença. Ens ho hem passat bé, oi?

Dime cómo te sientas y te diré...

Escric aquest post -el publico a París, com les bones òperes- des d'un tren molt lleig i molt calorós que va de Praga a Salzburg. Dos seients més enllà, espantats per la meva olor corporal de macho cabrío, tinc una parella aparentment d'enamorats que parlen xiuxiuxiu txaktxaktxak guxiguxiguixi, que és com sona el txec, una llengua que sembla que t'estiguis menjant un bistec molt dur i que facis bola. La noia menja una pastanaga perquè està molt blanqueta i li va bé pel moreno i el noi es toca tota l'estona l'anell de casat, com si li molestés i li fes picor al dit. En realitat s'emporta a la dona a Salzburg, que és on es va enamorar d'ella per dir-li que ja no ho està i tancar el cicle ben tancat i a una altra cosa papallona i si t'he vist no me'n recordo.

Sempre pots veure la vida de la gent a través de la seva manera de seure al seient, del tipus de motxilla que porten, del color dels mitjons, de si trien finestra o passadís, del llibre que llegeixen, del dit que fan servir quan es treuen borilles, si l'índex o el menut... És super fàcil. Que hi ha dues noies yankees amb maletes verdes? Tenen els nòvios a Irak i elles aprofiten per viatjar i follar amb europeus, que són més trempats i més estupendos. Que hi ha un noi que llegeix revistes de motos? Un pervertit que es fa palles al lavabo del tren pensant en les yankees i no es renta les mans. Que un home fa servir el dit petit per furgar-se el nas? Li fa cosa fer servir l'índex perquè a la paret del lavabo ha tocat una cosa estranya amb el dit que li ha fet angúnia. I així, contra més fastigós és tot, millor t'ho passes. Mires a algú, busques algun tret que sobresurt per damunt dels altres i apa, cap dins l'olla del marujeo! Perquè ha agafat aquest tren, a on va exactament, qui va a veure, de què fuig, què busca... Si la teva fantasia mola, ja tens el viatge fet i si no li acabes de trobar el punt, si és un personatge que costa, només has de parlar amb ells per inspirar-te i treure més idees. Aquí n'hi van uns quants de reals:

Vaig conèixer un home norueg (fill de reis vikings!) que es deia Ottar i que anava a Dinamarca només per comprar alcohol i tabac. Estava prejubilat des de feia molt de temps perquè va tenir un accident on hi va perdre mogollón de massa encefàlica gris, o groga, o com sigui. Sempre havia de parlar-li a l'orella esquerra, ben a prop, perquè l'altra no li funcionava, com la resta de coses de la part dreta de la cara. Es veu que feia temps era mariner i havia viatjat per tot el món surcant els mars del nord, del sud i de totes bandes. Com néixer a Noregua mola que t'hi cagues, ara cobra una pensió de puta mare i pot seguir viatjant però sense guiar ell mateix el timó, que és el que pitjor porta. Quan vam arribar a Dinamarca el senyor Ottar em va regalar una tauleta de xocolata que deia "emporta't un tros de Noruega a casa!". Mira qué apañao el vikingo, eh!

De camí a Bucarest vaig compartir vagó-llitera amb un yankee que treballava a Irak, no t'ho perdis, pel govern americà donant classes als polis iraquís. El tio gilipolles estava tope orgullós de tenir més de mig exèrcit reparit per tot el país "ajudant a fer d'Irak un país més democràtic, més segur i més molongui". El que més em molestava d'ell era aquell accent de tinc-catorze-xiclets-a-la-boca, you know! Ara estava de vacances per Europa i s'alegrava que hi hagués Mc Donald's per tot arreu perquè, deia, tenen les millors patates fregides del món. Cágate lorito! Saps què? Crec que estic madurant, goita, perquè no el vaig enviar a la merda ni res semblant en cap moment. Jo el deixava parlar wriu wriu txwak wriu, esperant el moment en què s'ennuegués amb els catorze xiclets per poder llançar-lo per la finestra i deixar-lo morir esclafat a la via del tren, el puto poli!

La setmana següent, a Belgrad, vaig experimentar per un dia què és ser oriental i tenir la pressió d'haver de fer fotos de tot. Vaig passar el matí amb un coreà i una xinesa que portaven aquells trabucos de càmera de fotos que sembla que et vegin els alvèols pulmonars quan t'apunten amb l'objectiu, i era realment per tornar-se boig. Ala faig una foto del meu bitllet de tlen. Ala espela que en faig una de la senyola que me l'ha venut. Ah! I també del lellotge que malca les vuit i tletze, que és l'hola en què he complat el bitllet. Ai! I fes-me'n una mi davant del lellotge amb els bitllets de tlen a la mà i la senyola dalele dintle la taquilla. Ea con el chino! I tu amb unes ganes de que se't caigui el trabuco sense voler a terra... Ups! Em sap molt gleu pel la càmela, amic coleà!


Desplés, dic, després vaig viatjar amb un serbi de Sèrbia, que abans era Yugoslàvia, que volia dir Sud d'Eslàvia. Has vist, quantes coses s'aprenen? El pobre em va intentar explicar tots els conflictes que hi ha hagut als Balcans a finals del s.XX però tia, és tope xungo, un merder de guerres impressionant que no s'aclara ni la mare que els va parir. Que si els albanesos, que si els kosovars, que si els serbis, que si els crotates, que si catòlics, que si ortodoxos... Ara entenc perquè els profes d'història no arriben mai més enllà dels anys 50, no deuen saber-ho ni ells com es va liar parda! A mi el que més em va flipar és que el Vejko, que té la meva edat, ha viscut una guerra a casa. Ojo al tanto!

Ara l'home dos seients més enllà que porta a la seva dona a Salzburg per deixar-la i trencar-li el cor sobre el pont on van rodar "The Sound of Music" ha tret el seu portàtil també. El pobre ha tingut un atac d'enveja quan ha vist el meu superordinador i clar, ha hagut d'ensenyar al món el seu -que per cert és un trunyo- per merdejar-lo i fer veure que escriu un post per un blog que escriu des de fa gairebé un any i el qual li queden cinc dies de vida. Això s'acaba, pensa per dintre, mentre la seva dona s'acaba la pastanaga.

Cap a la ciutat

Escric des de l'antiga Constantinoble, capital de l'imperi Bizantí i l'Imperi Otomà. Han passat dues setmanes des de que vaig deixar Hèlsinki i avuí compleixo el meu objectiu: escriure un post des d'aquí, un alberg més aviat cutrillo al puto centre de la ciutat més gran de Turquia: Istanbul. L'alberg cutre es diu Harmony perquè la recepcionista, una alemanya hippie va fumanda tot el dia, somriu molt i cada cop que et veu diu: Felcojm tu Istanfbujl, je je!

L'ecuador del meu viatje ha estat aquest matí, quan he arribat a l'estació amb un tren que ha trigat vint-i-una hores des de Bucarest, capital de Rumania, i una ciutat que fa una mica de por així d'entrada. Quan hi vaig arribar ahir al matí, tot just baixar del meu vagó pulgoso, va venir un noi a donar-me la benviguda i a avisar-me que acabava d'arribar a l'estació més perillosa de tota Europa. Jo li vaig dir que només estava de pas, que no patís, que me'n anava directament a Istambul i llavors em va dir que no ho fes, que el dia anterior havien matat a dos joves motxileros hippies de Barcelona com jo, a ganivetades al mateix tren, que es coneix popularment pel Tren de la Mort, amb majúscules ben grans. Buen rollito, de diu l'Amparanoia. Suposo que quan viatges amb algú, un dels dos reacciona més aviat que l'altre i desseguida pilla que et volen posar la por al cos perquè acabis demanant ajuda i pagant pasta gansa. Però clar, quan vas sol, aquest procés és una mica més llarg i et venen tot d'imatges dels trocets del teu cos repartits pels vagons del tren i tota la teva documentació cremada a la foguera perquè ningú sàpiga que ets tu, l'autor d'un blog de cinquanta-un posts, que has mort esquarterat i menjat per gats amb puces a la frontera búlgara.

Viatjar sol és una cosa que recomano a tots els profes del món sense recursos, fa treballar molt allò que els falta: la imaginació. De cop, estas al tren i pateixes per la motxilla. Te la baixes als peus i te la lligues a una cama per seguir dormint tranquil. Tren de la mooort... Tren de la mooort, diu la imaginació. Llavors penses que si et venen a robar tu oposaràs resistència, i si tu oposes resistència ells encara et voldran robar amb més ganes i treuran la navalla, la pistola o les polles per violar-te. Tren de la mooort... I llavors decideixes millor que et robin mentre dorms, que patiràs menys i farà menys mal, i ho tornes a deixar tot ben posat a la vista de tothom amb un cartell que diu: robeu-me ara que dormo, gràcies. Tren de la mooort... Al cap de cinc minuts et dónes compte que tens part dels diners amagats a una butxaca secreta a dins del mitjó esquerra d'aquell parell que et vas comprar a les rebaixes l'estiu passat, i et tornes a baixar la motxilla als peus. Ara la imaginació et fa preguntes perquè és molt espavilada. Dormir o morir? Morir o descansar? Descansar o portar mitjons? Robatori o violació? Navalles o polles? Polla o pollo? Pollo con patatas o paella marinera. Tren de la mooort... A la merda! Tornes a deixar la motxilla a dalt. Qui et robarà a tu, que fa quatre dies que no et dutxes i tens tres capes de ronya de quatre països diferents entre els dits dels peus?

Curiositat: la paraula Istanbul ve del grec εις τhν πoλιν, que vol dir "cap a la ciutat". Doncs cap a la ciutat passaré un parell de dies fent el guiri amb les espatlles cremades pel sol, menjant kebabs dels de veritat, i bevent tè a la menta. Deprés aniré tornant per la costa del Mediterrani per Grècia i els Balcans per seguir escrivint i fent enveja a qui em llegeixi.

Salut!

Suïcides

Escric aquest post a l'autobus que va de Narvik a Bodø. El conductor, que m'ha convidat a un cafè a primera hora del matí, escolta All my loving dels Beatles a la ràdio. Jo per dintre, sense voler, canto la versió naino naino ná de Los Manolos, i avergonyit faig l'esforç de memoritzar la lletra original, que no és tan cutre. Què se n'haurà fet dels Manolos? Miro per la finestra i contemplo els famosos fiords. M'imagino les glaceres que deurien formar aquestes entrades a la terra fa tropocientos anys. La ment em fa un salt inesperat i em poso a pensar en els suïdicides. Noruega deu ser el paradís dels suicides, tots deuen venir aquí a morir.

El conductor puja el volum de la música just a la segona estrofa de la cançó. And then while I'm away... Penya-segats per parar un carro i gaudir de l'experiència de la caiguda lliure els darrers metres de la teva vida. Fiiiu! Me'ls imagino, als suïcides, un al costat de l'altre a dalt de tot del barranc, mirant cap endavant, mai avall. I'll write home every day... El vent els acaricia la cara i els despentina, però a ells tant els hi fa estar despentinats o no perquè estan contents. Somriuen i de tant en tant es miren els uns als altres, fent un gest petit amb el cap, com a senyal d'aprovació. Han triat el fiord més maco, el fiord perfecte, el braç de mar més bonic i profund que ningú haurà vist mai. And I'll send all my loving to you... Llavors, com les noies disfressades de bombolles de l'anunci de Freixenet, sense avisar, salten un darrrere l'altre, amb la màxima sincronització. Fiiiu! Fiiiu! Fiiiu! Fiiiu! All my loving I will send to you... Les roques 800 metres més aball, abracen els nouvinguts amb un somriure. Per fi nova companyia, diuen. All my loving, darling I'll be true..


Pujo fotos noves a l'àlbum Picassa, actualitzo el meu estat a Facebook, corregeixo el text i el publico des d'una biblioteca -aquest cop oberta al públic- on un grup d'homes miren pàgines sospitosament eròtiques als ordinadors del davant. De tant en tant es giren per saber si els estic mirant però com a Finlandia he après el mil·lenari art de dissimular, donen mitja volta tranquils. All my loving... Naino naino ná...

Calamarsa

He arribat al poble on es va rodar part de "Los amantes del círtculo polar" (Julio Medem) en busca de la plaça on a l'última escena del film mor la protagonista atropellada per un autobus (ah, que no l'heu vist?). En mig de la recerca de la tràgica plaça, uns núvols negres negres negres como los cojones de un grillo han omplert el cel i fa deu minuts han començat a descarregar una d'aquelles calamarsades que el Francesc Mauri estaria ben content de restrasmetre en directe. "Senyores i senyors, tenim unes imatges impactants d'una calamarsada d'aquelles que es veuen molt poques vegades!!" Què és maco, eh, el Mauri?

Segons abans de la tempesta, el conserge d'una Biblioteca aparentment tancada m'ha rebut donant-me aixoplug i les claus secretes per connectar-me a internet. Em deu haver vist cara de perdut, suposo. Així que aquí estic, amb el toc toc toc del ous de gel i el tracatrá tracatrá dels llamps caient de fons, ben calentonet en una bilbioteca oficalment tancada per vacances amb les claus secretes de la xarxa i amb un conserge molt apanyat que espero que no sigui cap psicòpata assasí de viatgers motxileros. L'únic que desitjo en aquests moments, a part de la pau al món, és que a cap dels llamps que estan caient al voltant li dongui per foradar el sostre de l'edifici i em parteixi en dos, perquè seria molt tràgic morir el dia que un fa 26 anys, obert en canal per un llampec al cercle polar àrtic amb l'ordinador encès a la falda i un post a mitges sense corregir.

Demà, si Déu vol, deixaré Finlàndia enrera i m'encaminaré cap a la costa de Noruega a veure els famosos fiords, que per cert, sonen com almorranes, no? "Tengo un fiordo en el culo que me molesta un montón!". Jo estic segur que ho he sentit alguna vegada... En fi, que de moment la cosa va viento en popa i me'n puc anar tranquil perquè ja he vist tota la gamma de coses que poden caure del cel a Finlandia: aigua, neu, caques d'ocell, aiguaneu i ous de gel.

Moika!

Vivan los novios!

Tinc una amiga finesa que es va casar aquest Nadal passat. Setmanes abans del moment "si, quiero" la pobra estava morta dels nervis. Ho tenia tot preparat, el ram, el pentinat, la llista de convidats, el restaurant, els entrants, el salmiaki, la lligacama, la música del pastis, les espelmes dels lavabos, el vestit de la germana petita... L'únic que havia de fer era esperar. Esperar que arribés el moment i llavors ja estaria fet. Pam! Casada! Yo os declaro... pringaos! Recordo que deia "joder, és que si pogués em casaria demà mateix!". Jo ni em vull casar ni tinc prou empatia com per sentir els nervis que sentia ella per una cerimònia com aquesta però haig de reconèixer que tenir alguna preparada i haver d'esperar que arribi el moment per dur-la a terme és una puta merda.

És una puta merda perquè saps que d'aquí tres dies te'n vas per no tornar mai més i encara no has anat a cap concert al Finlandia Hall que a sobre, per tu, que gaudeixes de tots els priviegis de ser estudiant, és gratis. Has estat vivint a Finlàndia quasi un any i ni tan sols has vist una trista Aurora Boreal, que és en el que més interessada està la gent al Mediterrani. Has vist alguna Aurora Boreal d'aquelles? La pregunteta, amb el tò de veu del que espera alguna cosa fantàstica de tu et remou l'estómac fins al punt que potser mentiràs i tot quan tornis. Si! Son estupendes! Una experiència religiosa! Et queden tres dies per descobrir tots els racons de la ciutat que segur que encara no has vist i la tarda d'ahir la vas malgastar veient ni més ni menys que tres capítols de Lost, dos capítols del final de la cinquena temporada de Grey's Anatomy i dos capítols de Kyle XY. Saps que aquesta última és una sèrie per adolescents yankis empanats de merda però clar, com la veus en anglès "per aprendre" et creus que estàs salvat. Representa que aquests són dies de balanç i a tu l'únic balanç que t'ha quadrat mai va ser el de l'examen d'economia de segon de batxillerat ara fa dos segles i mig. Ara posa't a recordar quan vas venir, com estaves, què vas venir a busar aquí dalt, què has après, com et sents, què t'emportes, què deixes... Doncs mira, una motxilla a l'esquena i un bitllet de tren! I mierda pa los que quedan, que diuen els morts! Ea! Si si, el que vulguis, però la setmana que ve vés a saber on ets, si a Noruega, a Suècia o a Dinamarca i ni t'has molestat a mirar tots els horaris, les adreces dels albergs barats o números d'emergència per assassinats i robatoris a joves viatgers motxileros. No clar, tu ets un aventurer i el que seria allò bàsic del casament (l'església, el ram i el vestit) ja ho tens, no?

Suposo que els dies abans de la boda, una núvia deu tenir tot un popurri de sentiments alhora i deu sentir-se com si tingués catorze regles. Que si enfadada perquè les flors liles i roses que volia s'han extingit a causa de l'escalfament global; que si trista perquè la tieta Juani del poble no pot venir a la cerimònia perquè li fa mal el "nervio asiático"; que si morta de por perquè el matrimoni no és moco de pavo i se li han acabat les nits de botellón a la Zona Hermètica; que si mandrosa perquè haurà d'estar pendent que tothom estigui bé i mengi bé i begui bé i balli bé i plori d'emoció quan la vegin amb l'anell de noucasada, quan el que ella vol en realitat és disfrutar, què collons, és el seu dia!; que si contenta perquè per fi es posarà aquell vestit blanc que li va molar mazo quan el va veure per primera vegada passejant pel Passeig Cordelles quan tenia onze anys, quan em casi em posaré aquest vestit, es va prometre; que si excitada perquè se'n va de lluna de mel a Kènia i com a bona catòlica sempre ha volgut aprendre dels pobres, quina emoció.

Per sort, les flors que a mi m'agraden encara no s'han extingit i per desgràcia no tinc cap tieta Juani però haig de reconèixer que els dies abans de deixar de viure a Hèlsinki són realment una barreja d'enguig, tristesa, por, mandra, alegria i excitació.

Vivan los nervios!

Les tisores del mànec taronja

Aquesta setmana he fet unes minivacances amb la Lau, que és una amiga argentina que fa sis anys que viu a Finlandia i que és la coordinadora del Festival Cinemaissí de cine llatinoamericà de Hèlsinki. Billnäs és el destí on hem passat tres dies de relax i el poble on la Lau comparteix un apartament amb uns amics seus molt apanyats. El nom en finès de l'indret en qüestió és Pinjainen però com la majoria de la població d'aquesta zona de Finlandia és suecoparlant es coneix millor per Billnäs, un racó de món a 100 Km de Helsinki rodejat de boscos, llacs, rius, aiguamolls, ocellets de totes les mides i colors i mosquits morts de gana per no haver picat res en tot l'hivern.

La veritat és que mentre al sud d'europa la gent treballa i fa exàmens i va més de cul que San Patrás (Saint To Back), nosaltres hem fet el que les jubilades fan quan se'n van amb les amigues a passar el cap de setmana al poble: descansar, fer un passeig, descansar, fer un altre passeig, fumar porros, descansar, etc. Si mai sortiu de finde amb les vostres amigues jubilades recordeu aquest ordre: fer un passeig-descansar-fumar porros-descansar; perquè si no el seguiu podeu morir en una de les vostres passejades. A mi m'han explicat que una vegada una gent es va fumar un porro d'un veí molt hippie i que per animar-se del pet van decidir agafar les bicicletes i pedalejar vint quilòmetres per visitar el poble on es van inventar les tisores Fiskars amb el mànec de plàstic taronja. Es veu que a mig camí els sortien els pulmons per la boca i cada cinc minuts havien de parar a causa dels atacs de riure. I que quan van arribar al destí el museu de les tisores famoses, que aquell any cumplien 40 anys amb 900 milions de tisores vengudes, estava tancat i es van estirar a la gespa i es van quedar adormits. I quan es van despertar tot just començava a ploure i estaven tant empanats que van haver de tancar-se en un bar a veure cafès i menjar xocolata per poder tornar a la realitat i esperar que tornés a sortir el sol. I que per tornar a casa van veure els paisatges més impresionants que mai havien vist. I que van suar la gota gorda (sweat the fat drop) i que la sang els circulava encara més ràpid que abans i les relíquies de porro que quedaven pel seu sistema circulatori van tornar a fer el seu efecte i que quan van arribar a casa encara estaven més fumats i tot el que els passava pel cap eren paranòies de gent perduda al bosc morta al fons d'un aiguamoll a causa de les picades dels mosquits billnesos. El pitjor que ja no recordaven si les tisores fiskars tenien el mànec taronja o vermell. O potser no eren tisores el que els finosuecs s'havien inventat? I diuen que passada una setmana encara els feien mal les cames i el cul i tot, imagia't! A mi m'ho han explicat així.


El veí hippie de la Lau, el Johannes és un home dels boscos que treballava al festival autogestionat Faces que se celebra cada any a una fàbrica abandonada de Billäs. I dic treballava perquè l'especulació immobiliària ha arribat fins i tot a les terres verges dels elfs i l'organització de l'event ara compta a càrrec d'un cacic de merda que ha comprat tota la fàbrica i ha decidit que ja n'hi ha prou d'autogestió i que algú ha de manar i posar ordre en un dels festivals etnohippiemusicoculturals més famosos del sud de Finlandia.

I parlant d'autogestió, ja s'ha obert el nou Sosiaalikeskus Satama de Heslinki i aquesta setmana s'està celebrant el festival LadyFest09, dedicat a les dones grans, petites, mitjanes bollos, heteros, trans, feministes, anarquistes, punks... amb cine, taules de treball, activitats, tallers i concerts. Ahir vaig anar a un parell de workshops (botigatreballs) i vaig aprendre els primers passos per ser disc jockey (disc cavaller) de la mà de les Dj's Anna C & Scratch. Tota una experiència bipolar això d'escoltar dues músiques alhora i intentar casar-les, un puntazo.

Per avui res més, d'aquí just una setmana marxo de Hèlsinki i ja va sent hora de posar punt i final a aquest blog. Alguna proposta de tancament? Una apagada general? Una okupació? Algun tema que als lectors els interessi llegir? Un altre test de fidelitat? Un porro a la vostra salut? Un taller de meditació popular? Mentre penseu escolteu el tema "Blackbird" de la llista de reproducció. És la cançoneta que anava cantat per dintre i per fora el noi fumat de la bicicleta de Billnäs durant el seu "viatge". Un missatge del cel que potser us inspira.

Salut!

Mariners i totxos al cap

Borto ub barell de dies edcostibat i soc una bàquina de bocs així que iddtentaré vocalitzar ed màxib peddquè se b'entengui bé, vade?

Aquest cap de setmana han vingut els meus viejos -com diuen els quinquis- i el meu brother -com diuen els Latin Kings- a visitar-me i portar-me tabac, fuet i cava. I no t'ho perdis perquè han vingut just quan es lia parda -que diu la socorrista- a Hèlsinki amb una cosa que els elfs i els orcos anomenen Vappu. Aquesta festa que se selebra desde 1890 és la que nosaltres coneixem com la de l'1 de maig, dia del treballador. En aquests país, com tots els estudiants no tenen problemes per inserir-se al món laboral, el Vappu és un dia dedicat especialment a ells. No et pensis que es fan manifestacions radicals i cremes de contenidors, eh? Vappu és sinònim de festa, diversió i alcoholisme. Sexo, drogas i rock'n'roll -que deien els Rolling. L'1 de maig omple tots els carrers de globos i confetis i tots els parcs de gent fent pícnics i pillant globos també. Flipes perquè tota gent que no has vist durant un hivern la veus de cop en cinc minuts. Si els meus viejos i el meu brother flipaven jo encara flipava més! Dónde coño se mete toa esta hente durante tó l'año?-que diuen les Maris. Tothom porta un barret que és el que donen als estudiants el dia que es grauden i que sembla com de mariner. A part del barret -de mariner, o no- tots els estudiants vesteixen amb un mono de mecànic que és la insígnia de la seva universitat. Cada universitat té el seu mono amb un color propi i bàsicament serveix per no perdre't del manat i per no embrutar-te de la gespa, la merda, els bomitats i les hamburgueses esclafades que hi ha per terra durant les nits de festa com aquesta. I apa, així van, gorret de mariner i mono de mecànic, arreglá pero informal -que diu la Martirio- i com aquesta noia espantada surten al carrer:


Ara la part rajona antropològica. A mi ja em sembla bé que s'ho passin bé, que celebrin coses i que siguin feliços, les pobres criatures. Però què és això de que el dia del treballador sigui el dia dels estudiants? Si aquí els estudiants no treballen fins que tenen trenta anys perquè la mama Tarja Halonen els posa el piset, els estudis i els bitllets d'autobus, no te jode! Quin morro! Uff, és que si no ho deia explotava... En fi, que com a bon estudiant i treballador en potència jo també ho he celebrat por todo lo alto i a l'album de fotos ja hi ha la crònica penjada.

I ara, to another thing, butterfly -que diuen els anglesos. Com he dit al post anterior, ja he acabat tots els exàmens i m'ha anat de puta mare. Ara no em posaré a fardar aquí en públic de totes les bones notes que he tret i com d'intel·ligent sóc perquè també sóc molt humil, jo, i no faig aquestes coses. Només una anèctoda -que diu la Carbonell-, l'examen de Music Cultures of the World, que va ser molt patillero.

Les últimes classes d'aquesta assignatura les vam dedicar a les presentacions orals. Per parelles, havíem de triar una Music Culture i fer una exposició a classe. Crec que ja vaig explicar la meva xerrada, a solo, de la Catalan Music Culture. Jo, senyores i senyors, explicant en anglès que si dolçaines, que si sardanes, que si gralles, que si l'Àngels Gonyalons, que va cantar a Mar i Cel però que es va fer actriu i va sortir al Cor de la Ciutat fent de Rita, la nòvia del del Paco Benjumea, però que li va caure un totxo al cap mentre caminava pel carrer en el millor moment de la sisena temporadai i es va quedar més morta que viva i al final no es van casar i vaja, que un drama que no sé si m'explico! I això, que cada grup feia la seva exposició i després, totes aquelles músiques havien de sortir a l'examen. Fàcil, eh? Doncs vaig jo a la primera exposició, que era de música sáami i apa, en finès. I el dia següent vaig a la segona exposició, que era de la música dels indis americans i apa, en suec. Jódete que a Finlàndia hi ha dues llengües oficials! Total, que a la tercera exposició hi va anar la mare que va parir al Benjumea. I ja em veus l'ultim dia abans de l'examen preguntant a la gent, escolta, tu què vas dir que no vaig entendre rien de rien? -que diuen els francesos. I una patilla... Menys mal que sóc un home culte i amb molta intuïció, eh? Perquè vaig suar la gota gorda el dia de l'examen i em vaig cagar en Santa Rita perquè a més la profe no va posar ni una puta sardana. Però per sort, Déu Nostre Senyor va seure al meu costat aquell dia i em va xiuxiuejar a l'orella les coses. Així que prueba superada! -que diu la Milà.

Buedo, he fet ed que he pogut ped vocalitzar bé. Espedo que s'hagi eddtès tot addto i claro -que deia el tedieddte Dan. Ped cert, el Maddtí va guadant ab 100 punts el Finotest, a veure quí bés és el lector de l'any! A Jugaaaaar!! Achís!!!

Salut!

Va por ustedes!

Com a mostra de tot el temps lliure que tinc després d'haver acabat els exàmens i d'agraïment també per la fidelitat que heu demostrat a aquest bloc amb tots els vostres missatges i visites, us he preparat un regal en forma d'examen sorpresa. Mola, eh? Quins nervis!

L'examen consisteix en deu preguntes de cultura, antropologia i geografia finesa super difícils que no podreu contestar si no ho heu llegit tot des de la creació del diari de bord ara fa nou mesos. El qüestionari es diu "Finotest" i totes les respostes a les preguntes estan amagades en algun racó de tot el que he anat escrivint durant aquests 44 posts, per tant no hi ha xuletes, Googles ni Wikipèdies que valguin; només bona memòria i regularitat lectora. Molta sort i espero que ho disfruteu!

Salut!

Conducció, veus primes i batutes oblidades

Saps la cara que se't posa quan el dia del teu aniversari et regalen alguna cosa que no t'agrada gens? Quan obres el paquet esperant descobrir sota l'embolcall un mp3, un portàtil o unes bambes que t'hi cagues de xules i t'apareix una altra cosa tipus figureta de dos coloms fent-se un petó, làmpara de paper de l'Ikea, obre ampolles en forma d'ampolla de vi (clar, com t'agrada el vi... que original) o un paper que diu "val per..." qualsevol cosa que vulguis perquè se m'havia oblidat el teu anversari. Tots l'hem fet alguna vegada, eh? Aquella cara de panolis i la veu aguda i prima que diu "ui, mira (cabrón)... que bé (quina merda)... no m'ho esperava (de tu m'ho esperava tot)... gràcies, estic molt content (posa't el coloms pel nas)..." Ara que hi penso, se m'acut que es podira fer un reportatge de fotos amb tot de gent amb cara de panolis el dia del seu aniversari. A dalt la cara de panolis i a sota de la foto, el regal que li van fer que no li va molar gens. Estaria guai, eh? En fi, que això venia perquè ahir vaig ser jo el que va fer cara de panolis un altre cop (n'he fet un montón desde que estic aquí!) i no era el meu aniversari, que és pitjor. M'explico:

Ahir a la tarda vaig fer l'ultim examen que em quedava: direcció de cor. En anglès: conducció de cor. Romàntic, eh? La segona part de l'examen, que consistia en dirigir tres peces al cor gran va durar d'11 del matí a 5 de la tarda perquè, clar, com tots hem de dirigir i tots hem de cantar hem d'estar allà tot el dia. El més divertit és que no saps quan et tocarà dirigir a tu. Bé, de fet si que ho saps però com ets guiri, i després de deu mesos encara no has entès la llengua elfa, no t'enteres de res. L'ordre era alfabètic per cognoms però jo ja tenia prou feina recordant-me dels noms com per haver de pensar en els cognoms. Mentre els quatre primers van sortir a dirigir jo vaig estar prou tranquil. Sempre hi ha mogollón d'Aguirez, Àlvarez, Alves, Antolínez, Antúnez, Bemúdez, Bernal, Díaz, Dominguez. Però llavors em vaig adonar que estava a Finlandia i que allà no hi havia aquests cognoms tant originals. Merda! Segur que aquí tots els cognoms comencen per ka de Kaamanen, Kulosen, Kintana, Kárdenas... ka, ela, ema! Merda, em toca, i estic atacat, i ho faré fatal, i em moriré de la taquicardia. I vinga a badallar! Perquè quan em poso nerviós badallo mogollón. I de cop, entre taquicàrdies i palpitacions el tribunal deia: cinc minuts de pausa! I apa, que no ha estat res. Cinc minuts de descans i i després un altre cop: ui, aquest si que es diu López o Lucena... I uns badalls! I l'angelet i el dimoniet a sobre les espatlles: merda, quins nervis, em moriré! Bueno tranquil, que no passa res, no suspendràs. Joder, ja ho sé però és que jo vull treure bona nota! Ja, però si no et relaxes no treuràs bona nota, així que respira. Si, clar, com si fos tan fàcil àngel de merda! Tranquil, pensa en una platja, sorra, escalfor, palmeres... Saps on te la posaria jo la palmera!? Ei, sense faltar al respecte, que estem a un examen, tu relaxa't. Vale, tu m'avises quan em toqui, eh? Si tranquil, que jo t'aviso abans. I llavors el tribunal: una altra pausa! Tu saps què és això! Quins nervis!

I llavors m'ha tocat a mi, ema de Medina, i he dirigit les tres peces molt i molt bé perquè estava molt concentrat, has vist? I quan hem acabat tots hem comentat la jugada entre els companys i ens hem fet la pilota els uns als altres: Ei tio! Ho has fet de puta mare! Molt bé! Ei tia, que guai! M'has de deixat de pedra! Molt bé! Molt bé tots! Què llepaculs, eh? Però en realitat tot és mentida perquè el que tothom pensa per dintre és: ups, t'has equivocat unes quantes vegades, no? Ui, i tu t'has perdut al compàs 34, és una pena. I tu has donat malament el to, mira que era fàcil. Però no us espanteu perquè això és normal, eh? A qualsevol especialitat musical es fa i no passa res, forma part del joc i és molt diver.

Ara, abans d'acabar faig un recordatori de les notes, que van com a direcció d'orquestra: de 0 a 5. Cinc és "ole ole y ole!" i 0 és "ya te llamaremos". Si? Doncs segueixo:

Després del moment quèhipòcritessom ha sortit el profe a donar les notes. Paulina, tens un quatre. Clong! Paulina amb cara panolis. Teemu, tens un cinc. Hanna, tens un cinc. Dani, tens un quatre. Clong! Cara panolis. I l'àngelet: Noooo! No ho facis! Somriu! Has d'estar content!! I el dimoniet! Ets una merda! Mai aconseguiràs un cinc a cap direcció!! Jajajajaa!! I la Paulina i jo que posem la veu ben aguda i fineta "ui, mira (profe cabrón)... que bé (quina merda)... no m'ho esperava (joder, el Teemu s'ha perdut al compàs 34!)... gràcies, estic molt content (teniu sort que avui no he portat la batuta!)..."

Salut!