diari de bord

Només ets un blog

2009-06-23T20:08:00.004+03:00

Estimat blog, avui és l'últim dia que t'escric.

Recordes el primer cop que et vaig escriure, fa gairebé un any a Finlandia? Estava vivint a Jyväskylä, en aquella ciutat envoltada de boscos, llacs i esquirols tant xula. Si, allà on feia aquell curs intensiu de finès, amb tots aquells guiris amb les galtes roses d'arreu del món, recordes? Sembla que faci anys, eh? Tu no ho saps perquè només ets un blog però déu n'hi do com passa el temps! De fet et vaig començar perquè tenia ganes d'explicar a tothom que anava a la sauna, que no entenia una puta merda de finès, que em banyava als llacs en pilotes, que parlava anglès com el cul, que el meu company de pis era un gilipolles integral... Al principi no les tenia totes, no et pensis, això d'escriure la teva vida i fer-la pública gratuïtament al ciberespai no és moc de gall d'indi que diguem. Però després, poc a poc m'ho anava passant millor amb tu, saps? M'anaves bé per fer teràpia, per riure'm de mi mateix i de la gent -més de la gent que de mi, obviament-, per relativitzar les coses, per rajar molt i per dir paraulotes i tacos. Tu de vegades em responies amb comentaris de part d'algú que em llegia i a mi em feia molta il·lusió. No m'ho pensava, però cada cop m'ho passava millor explicant-te coses divertides, em feies pensar, em feies ser creatiu. Si noi, tu que només ets un blog em vas fer descobrir el plaer de l'escriptura. No tot era veritat, no et pensis. Si plovia durant una hora jo sempre et deia tres hores i mitja. Si a la sauna estàvem a setanta graus jo te'n deia vuitanta-cinc. I si un dia un gos em bordava, jo t'explicava que un ren m'havia volgut mossegar els peus. Ja saps que a les coses de la vida jo sempre hi poso més txitxa del compte. T'he dit que em mola molt escriure txitxa? Txitxa txitxa txitxa. El que més m'agradava de tu és que et podia dir el que volgués, et podia explicar la meva vida com em sortís de la pupil·la, que tu no tenies més remei que fótre't i publicar el que jo et deia, fos mentida o veritat. Jo clicava el teu botonet "publicar" i tu publicaves el que jo et manava, sempre obedient i ignorant.

Quan vaig anar a Hèlsinki vaig contiunar omplint-te de coses, d'històries, de fotos, de links, d'ocellets al niu, de música... Quan va arribar desembre estaves fet tot un arbre de Nadal, recordes? Amb el nou any vaig canviar-te el format perquè ja estava una mica cansat de veure't sempre amb la mateix cara. A més, començaves a semblar-te a altres blogs que corren per la galàxia i jo a tu et volia diferent i original. Per això et vaig posar aquest nen pescant estrelles aquí dalt. Si si, ja sé que t'agrada, t'ho veig a la cara.

Amb el temps les coses ja no eren tant noves, portava una vida més aviat normal i tranquila, anava a classe, estudiava una mica -ni poc ni massa-, passava fred, anava de festa... però a mi m'agradava tenir-te perquè eres un moment de concentració, creació i silenci. Però no et pensis, haig de reconèixer que va haver-hi un moment en que vaig estar a punt d'abandonar-te. De deixar-te a la xarxa, incomplet, a mitjes, amb un post final que parlava d'una alemanya rància que vés a saber on para ara. Estava cansat, saps? Allò espontani s'havia converitit en una norma, i a mi les normes no em barrufen. Cada cap de setmana em miraves amb aquests ulls de nen pescant que tens i em deies "què passa? que ja no escrius més? ja no et passa res interessant per explicar? nyi nyi nyi" I jo t'odiava tant! No saps quant em molestaves! Però després em sabia greu deixar-te i finalment vaig acabar trobant noves maneres de continuar-te.

Quan es va acabar el curs i va arribar l'hora de marxar de Hèlsinki vaig pensar que ja havia arribat l'hora de posar-te fi. Ara si, missió acomplerta, vaig pensar. A Finlandia vas néixer i a Finlandia moriràs, que diuen els elfs. Però clar, no podia creuar Europa de dalt a baix i d'esquerra a dreta sense tu. Et necessitava per seguir la teràpia que havia començat amb tu. Ja saps, si em passava alguna cosa xunga, t'escrivia "ji ji, ja ja" i se'm passava el mal rotllo. A més, la família i els amics també estaven tranquils si de tant en tant t'omplia amb alguna parida a l'estil tren de la mort o xinos fotògrafs. No et pensis eh, que els agrada molt llegir-te, ja ho has vist. T'obren, et llegeixen i tu els entretens. N'hi ha que t'obren dues o tres vegades al dia per veure si estàs bé. N'hi ha que et van obrir al setembre i no t'han obert més perquè són uns rancis. N'hi ha que t'escriuen coses sempre, diguis el que diguis, no et pots queixar. N'hi ha que no els fas ni puta gràcia i n'hi ha que els fas morir de riure. I també n'hi ha que no et saben llegir i només et miren les fotos o t'escolten la música. Segurament també n'hi ha que et troben per casualitat i no t'acaben d'entendre, pobres.

En fi estimat blog, avui és l´últim dia que t'escric i ja saps per què. La nostra relació ja no té sentit ara que estic al tren que arriba a Barcelona d'aquí una hora. Mira! La finestra! Això que veus és el Mar Mediterrani. Tu no ho saps perquè només ets un blog però ja arribem. Ja s'acaba. Ja comença. Ens ho hem passat bé, oi?

Dime cómo te sientas y te diré...

2009-06-13T12:43:00.009+03:00

Escric aquest post -el publico a París, com les bones òperes- des d'un tren molt lleig i molt calorós que va de Praga a Salzburg. Dos seients més enllà, espantats per la meva olor corporal de macho cabrío, tinc una parella aparentment d'enamorats que parlen xiuxiuxiu txaktxaktxak guxiguxiguixi, que és com sona el txec, una llengua que sembla que t'estiguis menjant un bistec molt dur i que facis bola. La noia menja una pastanaga perquè està molt blanqueta i li va bé pel moreno i el noi es toca tota l'estona l'anell de casat, com si li molestés i li fes picor al dit. En realitat s'emporta a la dona a Salzburg, que és on es va enamorar d'ella per dir-li que ja no ho està i tancar el cicle ben tancat i a una altra cosa papallona i si t'he vist no me'n recordo.

Sempre pots veure la vida de la gent a través de la seva manera de seure al seient, del tipus de motxilla que porten, del color dels mitjons, de si trien finestra o passadís, del llibre que llegeixen, del dit que fan servir quan es treuen borilles, si l'índex o el menut... És super fàcil. Que hi ha dues noies yankees amb maletes verdes? Tenen els nòvios a Irak i elles aprofiten per viatjar i follar amb europeus, que són més trempats i més estupendos. Que hi ha un noi que llegeix revistes de motos? Un pervertit que es fa palles al lavabo del tren pensant en les yankees i no es renta les mans. Que un home fa servir el dit petit per furgar-se el nas? Li fa cosa fer servir l'índex perquè a la paret del lavabo ha tocat una cosa estranya amb el dit que li ha fet angúnia. I així, contra més fastigós és tot, millor t'ho passes. Mires a algú, busques algun tret que sobresurt per damunt dels altres i apa, cap dins l'olla del marujeo! Perquè ha agafat aquest tren, a on va exactament, qui va a veure, de què fuig, què busca... Si la teva fantasia mola, ja tens el viatge fet i si no li acabes de trobar el punt, si és un personatge que costa, només has de parlar amb ells per inspirar-te i treure més idees. Aquí n'hi van uns quants de reals:

Vaig conèixer un home norueg (fill de reis vikings!) que es deia Ottar i que anava a Dinamarca només per comprar alcohol i tabac. Estava prejubilat des de feia molt de temps perquè va tenir un accident on hi va perdre mogollón de massa encefàlica gris, o groga, o com sigui. Sempre havia de parlar-li a l'orella esquerra, ben a prop, perquè l'altra no li funcionava, com la resta de coses de la part dreta de la cara. Es veu que feia temps era mariner i havia viatjat per tot el món surcant els mars del nord, del sud i de totes bandes. Com néixer a Noregua mola que t'hi cagues, ara cobra una pensió de puta mare i pot seguir viatjant però sense guiar ell mateix el timó, que és el que pitjor porta. Quan vam arribar a Dinamarca el senyor Ottar em va regalar una tauleta de xocolata que deia "emporta't un tros de Noruega a casa!". Mira qué apañao el vikingo, eh!

De camí a Bucarest vaig compartir vagó-llitera amb un yankee que treballava a Irak, no t'ho perdis, pel govern americà donant classes als polis iraquís. El tio gilipolles estava tope orgullós de tenir més de mig exèrcit reparit per tot el país "ajudant a fer d'Irak un país més democràtic, més segur i més molongui". El que més em molestava d'ell era aquell accent de tinc-catorze-xiclets-a-la-boca, you know! Ara estava de vacances per Europa i s'alegrava que hi hagués Mc Donald's per tot arreu perquè, deia, tenen les millors patates fregides del món. Cágate lorito! Saps què? Crec que estic madurant, goita, perquè no el vaig enviar a la merda ni res semblant en cap moment. Jo el deixava parlar wriu wriu txwak wriu, esperant el moment en què s'ennuegués amb els catorze xiclets per poder llançar-lo per la finestra i deixar-lo morir esclafat a la via del tren, el puto poli!

La setmana següent, a Belgrad, vaig experimentar per un dia què és ser oriental i tenir la pressió d'haver de fer fotos de tot. Vaig passar el matí amb un coreà i una xinesa que portaven aquells trabucos de càmera de fotos que sembla que et vegin els alvèols pulmonars quan t'apunten amb l'objectiu, i era realment per tornar-se boig. Ala faig una foto del meu bitllet de tlen. Ala espela que en faig una de la senyola que me l'ha venut. Ah! I també del lellotge que malca les vuit i tletze, que és l'hola en què he complat el bitllet. Ai! I fes-me'n una mi davant del lellotge amb els bitllets de tlen a la mà i la senyola dalele dintle la taquilla. Ea con el chino! I tu amb unes ganes de que se't caigui el trabuco sense voler a terra... Ups! Em sap molt gleu pel la càmela, amic coleà!

Desplés, dic, després vaig viatjar amb un serbi de Sèrbia, que abans era Yugoslàvia, que volia dir Sud d'Eslàvia. Has vist, quantes coses s'aprenen? El pobre em va intentar explicar tots els conflictes que hi ha hagut als Balcans a finals del s.XX però tia, és tope xungo, un merder de guerres impressionant que no s'aclara ni la mare que els va parir. Que si els albanesos, que si els kosovars, que si els serbis, que si els crotates, que si catòlics, que si ortodoxos... Ara entenc perquè els profes d'història no arriben mai més enllà dels anys 50, no deuen saber-ho ni ells com es va liar parda! A mi el que més em va flipar és que el Vejko, que té la meva edat, ha viscut una guerra a casa. Ojo al tanto!

Ara l'home dos seients més enllà que porta a la seva dona a Salzburg per deixar-la i trencar-li el cor sobre el pont on van rodar "The Sound of Music" ha tret el seu portàtil també. El pobre ha tingut un atac d'enveja quan ha vist el meu superordinador i clar, ha hagut d'ensenyar al món el seu -que per cert és un trunyo- per merdejar-lo i fer veure que escriu un post per un blog que escriu des de fa gairebé un any i el qual li queden cinc dies de vida. Això s'acaba, pensa per dintre, mentre la seva dona s'acaba la pastanaga.

Cap a la ciutat

2009-06-05T14:50:00.007+03:00

Escric des de l'antiga Constantinoble, capital de l'imperi Bizantí i l'Imperi Otomà. Han passat dues setmanes des de que vaig deixar Hèlsinki i avuí compleixo el meu objectiu: escriure un post des d'aquí, un alberg més aviat cutrillo al puto centre de la ciutat més gran de Turquia: Istanbul. L'alberg cutre es diu Harmony perquè la recepcionista, una alemanya hippie va fumanda tot el dia, somriu molt i cada cop que et veu diu: Felcojm tu Istanfbujl, je je!

L'ecuador del meu viatje ha estat aquest matí, quan he arribat a l'estació amb un tren que ha trigat vint-i-una hores des de Bucarest, capital de Rumania, i una ciutat que fa una mica de por així d'entrada. Quan hi vaig arribar ahir al matí, tot just baixar del meu vagó pulgoso, va venir un noi a donar-me la benviguda i a avisar-me que acabava d'arribar a l'estació més perillosa de tota Europa. Jo li vaig dir que només estava de pas, que no patís, que me'n anava directament a Istambul i llavors em va dir que no ho fes, que el dia anterior havien matat a dos joves motxileros hippies de Barcelona com jo, a ganivetades al mateix tren, que es coneix popularment pel Tren de la Mort, amb majúscules ben grans. Buen rollito, de diu l'Amparanoia. Suposo que quan viatges amb algú, un dels dos reacciona més aviat que l'altre i desseguida pilla que et volen posar la por al cos perquè acabis demanant ajuda i pagant pasta gansa. Però clar, quan vas sol, aquest procés és una mica més llarg i et venen tot d'imatges dels trocets del teu cos repartits pels vagons del tren i tota la teva documentació cremada a la foguera perquè ningú sàpiga que ets tu, l'autor d'un blog de cinquanta-un posts, que has mort esquarterat i menjat per gats amb puces a la frontera búlgara.

Viatjar sol és una cosa que recomano a tots els profes del món sense recursos, fa treballar molt allò que els falta: la imaginació. De cop, estas al tren i pateixes per la motxilla. Te la baixes als peus i te la lligues a una cama per seguir dormint tranquil. Tren de la mooort... Tren de la mooort, diu la imaginació. Llavors penses que si et venen a robar tu oposaràs resistència, i si tu oposes resistència ells encara et voldran robar amb més ganes i treuran la navalla, la pistola o les polles per violar-te. Tren de la mooort... I llavors decideixes millor que et robin mentre dorms, que patiràs menys i farà menys mal, i ho tornes a deixar tot ben posat a la vista de tothom amb un cartell que diu: robeu-me ara que dormo, gràcies. Tren de la mooort... Al cap de cinc minuts et dónes compte que tens part dels diners amagats a una butxaca secreta a dins del mitjó esquerra d'aquell parell que et vas comprar a les rebaixes l'estiu passat, i et tornes a baixar la motxilla als peus. Ara la imaginació et fa preguntes perquè és molt espavilada. Dormir o morir? Morir o descansar? Descansar o portar mitjons? Robatori o violació? Navalles o polles? Polla o pollo? Pollo con patatas o paella marinera. Tren de la mooort... A la merda! Tornes a deixar la motxilla a dalt. Qui et robarà a tu, que fa quatre dies que no et dutxes i tens tres capes de ronya de quatre països diferents entre els dits dels peus?

Curiositat: la paraula Istanbul ve del grec εις τhν πoλιν, que vol dir "cap a la ciutat". Doncs cap a la ciutat passaré un parell de dies fent el guiri amb les espatlles cremades pel sol, menjant kebabs dels de veritat, i bevent tè a la menta. Deprés aniré tornant per la costa del Mediterrani per Grècia i els Balcans per seguir escrivint i fent enveja a qui em llegeixi.

Salut!

Suïcides

2009-05-26T16:56:00.006+03:00

Escric aquest post a l'autobus que va de Narvik a Bodø. El conductor, que m'ha convidat a un cafè a primera hora del matí, escolta All my loving dels Beatles a la ràdio. Jo per dintre, sense voler, canto la versió naino naino ná de Los Manolos, i avergonyit faig l'esforç de memoritzar la lletra original, que no és tan cutre. Què se n'haurà fet dels Manolos? Miro per la finestra i contemplo els famosos fiords. M'imagino les glaceres que deurien formar aquestes entrades a la terra fa tropocientos anys. La ment em fa un salt inesperat i em poso a pensar en els suïdicides. Noruega deu ser el paradís dels suicides, tots deuen venir aquí a morir.

El conductor puja el volum de la música just a la segona estrofa de la cançó. And then while I'm away... Penya-segats per parar un carro i gaudir de l'experiència de la caiguda lliure els darrers metres de la teva vida. Fiiiu! Me'ls imagino, als suïcides, un al costat de l'altre a dalt de tot del barranc, mirant cap endavant, mai avall. I'll write home every day... El vent els acaricia la cara i els despentina, però a ells tant els hi fa estar despentinats o no perquè estan contents. Somriuen i de tant en tant es miren els uns als altres, fent un gest petit amb el cap, com a senyal d'aprovació. Han triat el fiord més maco, el fiord perfecte, el braç de mar més bonic i profund que ningú haurà vist mai. And I'll send all my loving to you... Llavors, com les noies disfressades de bombolles de l'anunci de Freixenet, sense avisar, salten un darrrere l'altre, amb la màxima sincronització. Fiiiu! Fiiiu! Fiiiu! Fiiiu! All my loving I will send to you... Les roques 800 metres més aball, abracen els nouvinguts amb un somriure. Per fi nova companyia, diuen. All my loving, darling I'll be true..

Pujo fotos noves a l'àlbum Picassa, actualitzo el meu estat a Facebook, corregeixo el text i el publico des d'una biblioteca -aquest cop oberta al públic- on un grup d'homes miren pàgines sospitosament eròtiques als ordinadors del davant. De tant en tant es giren per saber si els estic mirant però com a Finlandia he après el mil·lenari art de dissimular, donen mitja volta tranquils. All my loving... Naino naino ná...

Calamarsa

2009-05-24T16:50:00.006+03:00

He arribat al poble on es va rodar part de "Los amantes del círtculo polar" (Julio Medem) en busca de la plaça on a l'última escena del film mor la protagonista atropellada per un autobus (ah, que no l'heu vist?). En mig de la recerca de la tràgica plaça, uns núvols negres negres negres como los cojones de un grillo han omplert el cel i fa deu minuts han començat a descarregar una d'aquelles calamarsades que el Francesc Mauri estaria ben content de restrasmetre en directe. "Senyores i senyors, tenim unes imatges impactants d'una calamarsada d'aquelles que es veuen molt poques vegades!!" Què és maco, eh, el Mauri?

Segons abans de la tempesta, el conserge d'una Biblioteca aparentment tancada m'ha rebut donant-me aixoplug i les claus secretes per connectar-me a internet. Em deu haver vist cara de perdut, suposo. Així que aquí estic, amb el toc toc toc del ous de gel i el tracatrá tracatrá dels llamps caient de fons, ben calentonet en una bilbioteca oficalment tancada per vacances amb les claus secretes de la xarxa i amb un conserge molt apanyat que espero que no sigui cap psicòpata assasí de viatgers motxileros. L'únic que desitjo en aquests moments, a part de la pau al món, és que a cap dels llamps que estan caient al voltant li dongui per foradar el sostre de l'edifici i em parteixi en dos, perquè seria molt tràgic morir el dia que un fa 26 anys, obert en canal per un llampec al cercle polar àrtic amb l'ordinador encès a la falda i un post a mitges sense corregir.

Demà, si Déu vol, deixaré Finlàndia enrera i m'encaminaré cap a la costa de Noruega a veure els famosos fiords, que per cert, sonen com almorranes, no? "Tengo un fiordo en el culo que me molesta un montón!". Jo estic segur que ho he sentit alguna vegada... En fi, que de moment la cosa va viento en popa i me'n puc anar tranquil perquè ja he vist tota la gamma de coses que poden caure del cel a Finlandia: aigua, neu, caques d'ocell, aiguaneu i ous de gel.

Moika!

Vivan los novios!

2009-05-20T15:20:00.003+03:00

Tinc una amiga finesa que es va casar aquest Nadal passat. Setmanes abans del moment "si, quiero" la pobra estava morta dels nervis. Ho tenia tot preparat, el ram, el pentinat, la llista de convidats, el restaurant, els entrants, el salmiaki, la lligacama, la música del pastis, les espelmes dels lavabos, el vestit de la germana petita... L'únic que havia de fer era esperar. Esperar que arribés el moment i llavors ja estaria fet. Pam! Casada! Yo os declaro... pringaos! Recordo que deia "joder, és que si pogués em casaria demà mateix!". Jo ni em vull casar ni tinc prou empatia com per sentir els nervis que sentia ella per una cerimònia com aquesta però haig de reconèixer que tenir alguna preparada i haver d'esperar que arribi el moment per dur-la a terme és una puta merda.

És una puta merda perquè saps que d'aquí tres dies te'n vas per no tornar mai més i encara no has anat a cap concert al Finlandia Hall que a sobre, per tu, que gaudeixes de tots els priviegis de ser estudiant, és gratis. Has estat vivint a Finlàndia quasi un any i ni tan sols has vist una trista Aurora Boreal, que és en el que més interessada està la gent al Mediterrani. Has vist alguna Aurora Boreal d'aquelles? La pregunteta, amb el tò de veu del que espera alguna cosa fantàstica de tu et remou l'estómac fins al punt que potser mentiràs i tot quan tornis. Si! Son estupendes! Una experiència religiosa! Et queden tres dies per descobrir tots els racons de la ciutat que segur que encara no has vist i la tarda d'ahir la vas malgastar veient ni més ni menys que tres capítols de Lost, dos capítols del final de la cinquena temporada de Grey's Anatomy i dos capítols de Kyle XY. Saps que aquesta última és una sèrie per adolescents yankis empanats de merda però clar, com la veus en anglès "per aprendre" et creus que estàs salvat. Representa que aquests són dies de balanç i a tu l'únic balanç que t'ha quadrat mai va ser el de l'examen d'economia de segon de batxillerat ara fa dos segles i mig. Ara posa't a recordar quan vas venir, com estaves, què vas venir a busar aquí dalt, què has après, com et sents, què t'emportes, què deixes... Doncs mira, una motxilla a l'esquena i un bitllet de tren! I mierda pa los que quedan, que diuen els morts! Ea! Si si, el que vulguis, però la setmana que ve vés a saber on ets, si a Noruega, a Suècia o a Dinamarca i ni t'has molestat a mirar tots els horaris, les adreces dels albergs barats o números d'emergència per assassinats i robatoris a joves viatgers motxileros. No clar, tu ets un aventurer i el que seria allò bàsic del casament (l'església, el ram i el vestit) ja ho tens, no?

Suposo que els dies abans de la boda, una núvia deu tenir tot un popurri de sentiments alhora i deu sentir-se com si tingués catorze regles. Que si enfadada perquè les flors liles i roses que volia s'han extingit a causa de l'escalfament global; que si trista perquè la tieta Juani del poble no pot venir a la cerimònia perquè li fa mal el "nervio asiático"; que si morta de por perquè el matrimoni no és moco de pavo i se li han acabat les nits de botellón a la Zona Hermètica; que si mandrosa perquè haurà d'estar pendent que tothom estigui bé i mengi bé i begui bé i balli bé i plori d'emoció quan la vegin amb l'anell de noucasada, quan el que ella vol en realitat és disfrutar, què collons, és el seu dia!; que si contenta perquè per fi es posarà aquell vestit blanc que li va molar mazo quan el va veure per primera vegada passejant pel Passeig Cordelles quan tenia onze anys, quan em casi em posaré aquest vestit, es va prometre; que si excitada perquè se'n va de lluna de mel a Kènia i com a bona catòlica sempre ha volgut aprendre dels pobres, quina emoció.

Per sort, les flors que a mi m'agraden encara no s'han extingit i per desgràcia no tinc cap tieta Juani però haig de reconèixer que els dies abans de deixar de viure a Hèlsinki són realment una barreja d'enguig, tristesa, por, mandra, alegria i excitació.

Vivan los nervios!

Les tisores del mànec taronja

2009-05-14T09:53:00.007+03:00

Aquesta setmana he fet unes minivacances amb la Lau, que és una amiga argentina que fa sis anys que viu a Finlandia i que és la coordinadora del Festival Cinemaissí de cine llatinoamericà de Hèlsinki. Billnäs és el destí on hem passat tres dies de relax i el poble on la Lau comparteix un apartament amb uns amics seus molt apanyats. El nom en finès de l'indret en qüestió és Pinjainen però com la majoria de la població d'aquesta zona de Finlandia és suecoparlant es coneix millor per Billnäs, un racó de món a 100 Km de Helsinki rodejat de boscos, llacs, rius, aiguamolls, ocellets de totes les mides i colors i mosquits morts de gana per no haver picat res en tot l'hivern.

La veritat és que mentre al sud d'europa la gent treballa i fa exàmens i va més de cul que San Patrás (Saint To Back), nosaltres hem fet el que les jubilades fan quan se'n van amb les amigues a passar el cap de setmana al poble: descansar, fer un passeig, descansar, fer un altre passeig, fumar porros, descansar, etc. Si mai sortiu de finde amb les vostres amigues jubilades recordeu aquest ordre: fer un passeig-descansar-fumar porros-descansar; perquè si no el seguiu podeu morir en una de les vostres passejades. A mi m'han explicat que una vegada una gent es va fumar un porro d'un veí molt hippie i que per animar-se del pet van decidir agafar les bicicletes i pedalejar vint quilòmetres per visitar el poble on es van inventar les tisores Fiskars amb el mànec de plàstic taronja. Es veu que a mig camí els sortien els pulmons per la boca i cada cinc minuts havien de parar a causa dels atacs de riure. I que quan van arribar al destí el museu de les tisores famoses, que aquell any cumplien 40 anys amb 900 milions de tisores vengudes, estava tancat i es van estirar a la gespa i es van quedar adormits. I quan es van despertar tot just començava a ploure i estaven tant empanats que van haver de tancar-se en un bar a veure cafès i menjar xocolata per poder tornar a la realitat i esperar que tornés a sortir el sol. I que per tornar a casa van veure els paisatges més impresionants que mai havien vist. I que van suar la gota gorda (sweat the fat drop) i que la sang els circulava encara més ràpid que abans i les relíquies de porro que quedaven pel seu sistema circulatori van tornar a fer el seu efecte i que quan van arribar a casa encara estaven més fumats i tot el que els passava pel cap eren paranòies de gent perduda al bosc morta al fons d'un aiguamoll a causa de les picades dels mosquits billnesos. El pitjor que ja no recordaven si les tisores fiskars tenien el mànec taronja o vermell. O potser no eren tisores el que els finosuecs s'havien inventat? I diuen que passada una setmana encara els feien mal les cames i el cul i tot, imagia't! A mi m'ho han explicat així.

El veí hippie de la Lau, el Johannes és un home dels boscos que treballava al festival autogestionat Faces que se celebra cada any a una fàbrica abandonada de Billäs. I dic treballava perquè l'especulació immobiliària ha arribat fins i tot a les terres verges dels elfs i l'organització de l'event ara compta a càrrec d'un cacic de merda que ha comprat tota la fàbrica i ha decidit que ja n'hi ha prou d'autogestió i que algú ha de manar i posar ordre en un dels festivals etnohippiemusicoculturals més famosos del sud de Finlandia.

I parlant d'autogestió, ja s'ha obert el nou Sosiaalikeskus Satama de Heslinki i aquesta setmana s'està celebrant el festival LadyFest09, dedicat a les dones grans, petites, mitjanes bollos, heteros, trans, feministes, anarquistes, punks... amb cine, taules de treball, activitats, tallers i concerts. Ahir vaig anar a un parell de workshops (botigatreballs) i vaig aprendre els primers passos per ser disc jockey (disc cavaller) de la mà de les Dj's Anna C & Scratch. Tota una experiència bipolar això d'escoltar dues músiques alhora i intentar casar-les, un puntazo.

Per avui res més, d'aquí just una setmana marxo de Hèlsinki i ja va sent hora de posar punt i final a aquest blog. Alguna proposta de tancament? Una apagada general? Una okupació? Algun tema que als lectors els interessi llegir? Un altre test de fidelitat? Un porro a la vostra salut? Un taller de meditació popular? Mentre penseu escolteu el tema "Blackbird" de la llista de reproducció. És la cançoneta que anava cantat per dintre i per fora el noi fumat de la bicicleta de Billnäs durant el seu "viatge". Un missatge del cel que potser us inspira.

Salut!

Mariners i totxos al cap

2009-05-06T16:50:00.006+03:00

Borto ub barell de dies edcostibat i soc una bàquina de bocs així que iddtentaré vocalitzar ed màxib peddquè se b'entengui bé, vade?

Aquest cap de setmana han vingut els meus viejos -com diuen els quinquis- i el meu brother -com diuen els Latin Kings- a visitar-me i portar-me tabac, fuet i cava. I no t'ho perdis perquè han vingut just quan es lia parda -que diu la socorrista- a Hèlsinki amb una cosa que els elfs i els orcos anomenen Vappu. Aquesta festa que se selebra desde 1890 és la que nosaltres coneixem com la de l'1 de maig, dia del treballador. En aquests país, com tots els estudiants no tenen problemes per inserir-se al món laboral, el Vappu és un dia dedicat especialment a ells. No et pensis que es fan manifestacions radicals i cremes de contenidors, eh? Vappu és sinònim de festa, diversió i alcoholisme. Sexo, drogas i rock'n'roll -que deien els Rolling. L'1 de maig omple tots els carrers de globos i confetis i tots els parcs de gent fent pícnics i pillant globos també. Flipes perquè tota gent que no has vist durant un hivern la veus de cop en cinc minuts. Si els meus viejos i el meu brother flipaven jo encara flipava més! Dónde coño se mete toa esta hente durante tó l'año?-que diuen les Maris. Tothom porta un barret que és el que donen als estudiants el dia que es grauden i que sembla com de mariner. A part del barret -de mariner, o no- tots els estudiants vesteixen amb un mono de mecànic que és la insígnia de la seva universitat. Cada universitat té el seu mono amb un color propi i bàsicament serveix per no perdre't del manat i per no embrutar-te de la gespa, la merda, els bomitats i les hamburgueses esclafades que hi ha per terra durant les nits de festa com aquesta. I apa, així van, gorret de mariner i mono de mecànic, arreglá pero informal -que diu la Martirio- i com aquesta noia espantada surten al carrer:

Ara la part rajona antropològica. A mi ja em sembla bé que s'ho passin bé, que celebrin coses i que siguin feliços, les pobres criatures. Però què és això de que el dia del treballador sigui el dia dels estudiants? Si aquí els estudiants no treballen fins que tenen trenta anys perquè la mama Tarja Halonen els posa el piset, els estudis i els bitllets d'autobus, no te jode! Quin morro! Uff, és que si no ho deia explotava... En fi, que com a bon estudiant i treballador en potència jo també ho he celebrat por todo lo alto i a l'album de fotos ja hi ha la crònica penjada.

I ara, to another thing, butterfly -que diuen els anglesos. Com he dit al post anterior, ja he acabat tots els exàmens i m'ha anat de puta mare. Ara no em posaré a fardar aquí en públic de totes les bones notes que he tret i com d'intel·ligent sóc perquè també sóc molt humil, jo, i no faig aquestes coses. Només una anèctoda -que diu la Carbonell-, l'examen de Music Cultures of the World, que va ser molt patillero.

Les últimes classes d'aquesta assignatura les vam dedicar a les presentacions orals. Per parelles, havíem de triar una Music Culture i fer una exposició a classe. Crec que ja vaig explicar la meva xerrada, a solo, de la Catalan Music Culture. Jo, senyores i senyors, explicant en anglès que si dolçaines, que si sardanes, que si gralles, que si l'Àngels Gonyalons, que va cantar a Mar i Cel però que es va fer actriu i va sortir al Cor de la Ciutat fent de Rita, la nòvia del del Paco Benjumea, però que li va caure un totxo al cap mentre caminava pel carrer en el millor moment de la sisena temporadai i es va quedar més morta que viva i al final no es van casar i vaja, que un drama que no sé si m'explico! I això, que cada grup feia la seva exposició i després, totes aquelles músiques havien de sortir a l'examen. Fàcil, eh? Doncs vaig jo a la primera exposició, que era de música sáami i apa, en finès. I el dia següent vaig a la segona exposició, que era de la música dels indis americans i apa, en suec. Jódete que a Finlàndia hi ha dues llengües oficials! Total, que a la tercera exposició hi va anar la mare que va parir al Benjumea. I ja em veus l'ultim dia abans de l'examen preguntant a la gent, escolta, tu què vas dir que no vaig entendre rien de rien? -que diuen els francesos. I una patilla... Menys mal que sóc un home culte i amb molta intuïció, eh? Perquè vaig suar la gota gorda el dia de l'examen i em vaig cagar en Santa Rita perquè a més la profe no va posar ni una puta sardana. Però per sort, Déu Nostre Senyor va seure al meu costat aquell dia i em va xiuxiuejar a l'orella les coses. Així que prueba superada! -que diu la Milà.

Buedo, he fet ed que he pogut ped vocalitzar bé. Espedo que s'hagi eddtès tot addto i claro -que deia el tedieddte Dan. Ped cert, el Maddtí va guadant ab 100 punts el Finotest, a veure quí bés és el lector de l'any! A Jugaaaaar!! Achís!!!

Salut!

Va por ustedes!

2009-05-04T22:10:00.005+03:00

Com a mostra de tot el temps lliure que tinc després d'haver acabat els exàmens i d'agraïment també per la fidelitat que heu demostrat a aquest bloc amb tots els vostres missatges i visites, us he preparat un regal en forma d'examen sorpresa. Mola, eh? Quins nervis!

L'examen consisteix en deu preguntes de cultura, antropologia i geografia finesa super difícils que no podreu contestar si no ho heu llegit tot des de la creació del diari de bord ara fa nou mesos. El qüestionari es diu "Finotest" i totes les respostes a les preguntes estan amagades en algun racó de tot el que he anat escrivint durant aquests 44 posts, per tant no hi ha xuletes, Googles ni Wikipèdies que valguin; només bona memòria i regularitat lectora. Molta sort i espero que ho disfruteu!

Salut!

&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;a href="http://www.mystudiyo.com/act87476/mini/go/finotest"&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;finotest&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;lt;/a&amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;amp;gt;

Conducció, veus primes i batutes oblidades

2009-04-28T09:48:00.006+03:00

Saps la cara que se't posa quan el dia del teu aniversari et regalen alguna cosa que no t'agrada gens? Quan obres el paquet esperant descobrir sota l'embolcall un mp3, un portàtil o unes bambes que t'hi cagues de xules i t'apareix una altra cosa tipus figureta de dos coloms fent-se un petó, làmpara de paper de l'Ikea, obre ampolles en forma d'ampolla de vi (clar, com t'agrada el vi... que original) o un paper que diu "val per..." qualsevol cosa que vulguis perquè se m'havia oblidat el teu anversari. Tots l'hem fet alguna vegada, eh? Aquella cara de panolis i la veu aguda i prima que diu "ui, mira (cabrón)... que bé (quina merda)... no m'ho esperava (de tu m'ho esperava tot)... gràcies, estic molt content (posa't el coloms pel nas)..." Ara que hi penso, se m'acut que es podira fer un reportatge de fotos amb tot de gent amb cara de panolis el dia del seu aniversari. A dalt la cara de panolis i a sota de la foto, el regal que li van fer que no li va molar gens. Estaria guai, eh? En fi, que això venia perquè ahir vaig ser jo el que va fer cara de panolis un altre cop (n'he fet un montón desde que estic aquí!) i no era el meu aniversari, que és pitjor. M'explico:

Ahir a la tarda vaig fer l'ultim examen que em quedava: direcció de cor. En anglès: conducció de cor. Romàntic, eh? La segona part de l'examen, que consistia en dirigir tres peces al cor gran va durar d'11 del matí a 5 de la tarda perquè, clar, com tots hem de dirigir i tots hem de cantar hem d'estar allà tot el dia. El més divertit és que no saps quan et tocarà dirigir a tu. Bé, de fet si que ho saps però com ets guiri, i després de deu mesos encara no has entès la llengua elfa, no t'enteres de res. L'ordre era alfabètic per cognoms però jo ja tenia prou feina recordant-me dels noms com per haver de pensar en els cognoms. Mentre els quatre primers van sortir a dirigir jo vaig estar prou tranquil. Sempre hi ha mogollón d'Aguirez, Àlvarez, Alves, Antolínez, Antúnez, Bemúdez, Bernal, Díaz, Dominguez. Però llavors em vaig adonar que estava a Finlandia i que allà no hi havia aquests cognoms tant originals. Merda! Segur que aquí tots els cognoms comencen per ka de Kaamanen, Kulosen, Kintana, Kárdenas... ka, ela, ema! Merda, em toca, i estic atacat, i ho faré fatal, i em moriré de la taquicardia. I vinga a badallar! Perquè quan em poso nerviós badallo mogollón. I de cop, entre taquicàrdies i palpitacions el tribunal deia: cinc minuts de pausa! I apa, que no ha estat res. Cinc minuts de descans i i després un altre cop: ui, aquest si que es diu López o Lucena... I uns badalls! I l'angelet i el dimoniet a sobre les espatlles: merda, quins nervis, em moriré! Bueno tranquil, que no passa res, no suspendràs. Joder, ja ho sé però és que jo vull treure bona nota! Ja, però si no et relaxes no treuràs bona nota, així que respira. Si, clar, com si fos tan fàcil àngel de merda! Tranquil, pensa en una platja, sorra, escalfor, palmeres... Saps on te la posaria jo la palmera!? Ei, sense faltar al respecte, que estem a un examen, tu relaxa't. Vale, tu m'avises quan em toqui, eh? Si tranquil, que jo t'aviso abans. I llavors el tribunal: una altra pausa! Tu saps què és això! Quins nervis!

I llavors m'ha tocat a mi, ema de Medina, i he dirigit les tres peces molt i molt bé perquè estava molt concentrat, has vist? I quan hem acabat tots hem comentat la jugada entre els companys i ens hem fet la pilota els uns als altres: Ei tio! Ho has fet de puta mare! Molt bé! Ei tia, que guai! M'has de deixat de pedra! Molt bé! Molt bé tots! Què llepaculs, eh? Però en realitat tot és mentida perquè el que tothom pensa per dintre és: ups, t'has equivocat unes quantes vegades, no? Ui, i tu t'has perdut al compàs 34, és una pena. I tu has donat malament el to, mira que era fàcil. Però no us espanteu perquè això és normal, eh? A qualsevol especialitat musical es fa i no passa res, forma part del joc i és molt diver.

Ara, abans d'acabar faig un recordatori de les notes, que van com a direcció d'orquestra: de 0 a 5. Cinc és "ole ole y ole!" i 0 és "ya te llamaremos". Si? Doncs segueixo:

Després del moment quèhipòcritessom ha sortit el profe a donar les notes. Paulina, tens un quatre. Clong! Paulina amb cara panolis. Teemu, tens un cinc. Hanna, tens un cinc. Dani, tens un quatre. Clong! Cara panolis. I l'àngelet: Noooo! No ho facis! Somriu! Has d'estar content!! I el dimoniet! Ets una merda! Mai aconseguiràs un cinc a cap direcció!! Jajajajaa!! I la Paulina i jo que posem la veu ben aguda i fineta "ui, mira (profe cabrón)... que bé (quina merda)... no m'ho esperava (joder, el Teemu s'ha perdut al compàs 34!)... gràcies, estic molt content (teniu sort que avui no he portat la batuta!)..."

Salut!

Pelegrinatge

2009-04-18T11:01:00.010+03:00

És dissabte ventós i solejat, la neu dels carrers s'ha desfet per complert durant les dues darreres setmanes i a fora la temperatura és típicament primaveral: 3ºC. L'autor del blog es proposa explicar als seu lectors els seus dos pelegriatges de Setmana Santa: els viatges a Berlin i a Inari. Aquestes vacances, allà on viu, es diuen Pääsiäinen i duren només quatre dies, però a l'autor del blog li ha donat la gana de fer-les durar quinze dies, perquè ell s'ho val. Ara que s'hi posa, li fa una mica de mandra escriure i recordar ben bé què ha fet. No sap per on començar. Últimament no està gaire inspirat i aquell toc d'humor que el caracteritzava se li esgota per moments. Haurà mort de fred la neurona graciosa i sarcàstica que l'acompanyava sempre allà on anava? Haurà perdut les seves habilitats improvisatòries per l'escriptura? Potser la serietat del nord li ha robat el seu toc fresc característic mediterrani. La tassa de cafè de filtre està preparada a la dreta de l'ordinador i el tabac, una mica més enllà, resta esperant que l'emboliquin en el paper ultraprim que tot just li han portat del sud. Tot està perparat per començar. Avuí ha decidit escriure en tercera persona, per canviar, per mirar-s'ho des de la distància, per veure què passa, per donar-li un toc nou al blog, per contrarestar la manca d'humor. Per què no?

Berlin és la capital d'Alemanya, escriu. Es proposa començar amb una breu explicació de la ciutat per després narrar les coses que ha fet, els lloc que ha visitat. No donarà tots els detalls del viatge perquè han estat dies de retrobament i no vol compartir-ho tot en aquest espai. Primer explicarà quatre fets imporants de la història de Berlin. Després dirà que hi feia molta calor -sempre és bo parlar del temps-. Tot seguit escriurà sobre els alemanys, que no són tan horribles com es pensava. Descriurà els llocs que ha visitat i acabarà exposant el desig que té, a curt termini, de viure en aquella ciutat un temporada. Si, això farà: una introducció, una explicació dels fets i una conclusió.

La capital de la República Federal Alemanya -actualment oasi d'artistes, bohemis i hippies- és allà on hi van viure tants nazis cabrons que la van liar parda fa temps. També és la ciutat on hi van construir un mur que la va dividir en dos parts durant més de vint anys. A l'autor del blog li agradaria recordar la nit d'aquell dijous de novembre de 1989 quan, amb la caiguda del mur de la vergonya, s'acabava el segle XX; però per més que es concentra, no aconsegueix transportar-se a aquella data en concret vint anys enrera. Quan un és petit, pensa, no sap quines de les coses que passen al món són importants i quines no. El món i la història és cosa de grans. A més, per què hauria d'haver fet l'esforç de recordar-ho quan tenia només sis anys? Allà on vivia per aquelles dates hi feia molta calor i hi havia moltes aranyes grans i peludes, que ja era prou imporant a recordar, fos història o no.

L'autor del blog ara es pren una pausa i s'embolica un cigarro. Ja fa més de deu anys que fuma però mai ha provat de deixar-ho. Li agrada pensar que fuma perquè li agrada, perquè ho disfruta, perquè és un plaer i com tots els plaers, s'han de mantenir tota la vida. Recorda el primer cigarret que es va fumar i que va aconseguir amb una il·legal transacció monetària de deu pessetes. Com a bon adolescent que es pensa que està sol al món -en part perquè li agrada-, se'l va fumar al lavabo de casa, ràpid, amb la finestra oberta, tossint, expel·lint el fum en direcció al carrer, amb el cigarro tremolós a una mà i la colònia de la seva mare a l'altra, mort de por i pensant que potser hagués sigut millor idea fumar-se'l al balcó de la seva habitació, un lloc més airejat lluny de mirades adultes conservadores. Potser era hivern, recorda, i per això va haver de fer el ritual d'iniciació al tabaquisme precisament allà on els adults sabrien minuts més tard que el crim ja estava comès.

El record del fred del balcó llunyà transporta a l'autor del blog a Inari, centre de la cultura Saami de la Lapònia finlandesa i segon destí del seu peregrinatge de Pascua. Ara escriurà que va nevar i que feia molt fred perquè sempre és bo parlar del temps. Que va descobrir el poder màgic dels calçotets llargs, que va pescar en un llac gelat, que va menjar i veure rens, i que va tenir molta sort que la seva amiga Kaissa estigués per allà per portar-los, a ell i al Martí, a descobrir la tundra i els paisatges hipnòtics del desert àrtic. Ara l'autor del blog té un calfred i se'n va a buscar una altra tassa del cafè calent aigualit. Li sorprèn el fet que s'hagi acostumat tan bé al seu gust insípid que ara, fins i tot, es diria que li agrada. La cafetera italiana rau tancada a l'armari, oblidada junt amb els estris que es fan servir només en ocasions especials com la batedora o el passapurés.

L'autor es pregunta si ha fet servir mai un passapurés: he fet servir mai un passapurés? Els purés en general i els de patata en concret no li agraden massa. D'aquí uns instants es posarà a cuinar pasta, per variar, que si que li agrada; per tant es disposa a corregir el text mentre es fuma un altre cigarro. Fumes massa, es diu. Si, ja ho sé, es contesta, algun dia ho deixaré. Sap que encara trigarà una bona estona fins que publiqui el post. Es podria passar hores llegint, rellegint, borrant, reescrivint. Li costa decidir si el text està acabat, a última hora sempre hi troba alguna cosa a millorar, ampliar, treure o canviar. Li farà molta ràbia que algú hi descobreixi alguna falta d'ortografia o una frase mal construida. Abans de clicar "publicar un missatge" mira per casualitat el bitllet d'Interrail que té a sobre de la taula. La propera vegada escriurà sobre el viatge que té mig planejat per tornar a casa, en futur d'indicatiu i en primera persona. Si, això farà.

Març, falsa primavera que enganya al bestiar

2009-03-28T11:39:00.007+02:00

Divendres 21 de març va començar la primavera i per donar-li la benvinguda us proposo un exercici mental. Es tracta de fer una visualització, vale? I no podeu fer servir les web-cam que hi ha dalt a la dreta, només la vostra imaginació. És molt diver, vinga!

Imagineu-vos Finlàndia. Teniu prou informació com per fer-ho aquestes alçades del blog. Tanqueu els ulls i deixeu la ment en blanc. No penseu en res, no hi ha res, només el buit absolut. Cling cling!! Bueno, i jo, que vaig tocant uns platets d'aquests petits i encenc encens mentrestant, vale? Esteu viatjant en l'espai, cap al Nord, fiuuuu! Sentiu la respiració. Cling cling! Inspireu, expireu, inspireu, expireu... Ja heu arribat. La brisa fresca us toca la cara. Cling! I ara, obriu els ulls i mireu al voltant. Acabeu d'aparèixer en algun racó d'aquest maravellós país. Cling pi-ti-cling! Mireu al voltant. Com és el paisatge? Quin color té la gespa? I el cel? Primavera, llum, sol, ametllers florits, fresqueta, rens saltant contents pels prats lailo-lailo-la, llacs, el so d'un kantele llunyà plim plim... Cling cling ti-cling! Si, eh? Ai que n'és de maco Finlàndia!! (Llarg sospir)

Doncs no! Avuí neva, mira per on! Ni sol, ni primavera, ni llum, ni niño muerto! Neva a Saco Paco i fa un fred del Copón Bendito! La setmana passada havíem aconseguit arribar als dos graus positius -iuju!- i ja quasi que no quedava neu pels carrers i ara, toma yá! T'han jodío un altre cop! Tu creus que és normal això? Ho haveu vist!

L'altre dia parlàvem de la melanina amb un company del cole. Resulta que la Paz té un germà i una germana. Els dos tenen la pell super morena i el cabell negre i ella, en canvi, és rossa i més aviat blanqueta. El noi estava molt estranyat i insistia en la raresa que era ser ros i blanc i tenir dos germans fosquets, com el Floquet de Neu que al Cel sigui. Jo no ho trobo tant descabellat, i més tenint en compte que la Paz porta aquí ja quasi un any i tota la melanina que tenia al cos se li ha quedat enganxada a la jaqueta d'hivern, com a l'Estel·la i a mi. Però clar, ell és fill de xinesos i no es deu poder imaginar tenint germans que no tenen els ulls tancadets com ell, no? Així com els gens rossos i morenos van rulant a totes les famílies i surten a l'atzar, els gens dels ulls xinesos es queden allà, tope estrictes, de generació en generació. El cas és que em pregunto si acabaré sent ros i se'm posaran els ulls blaus si em quedo més temps aquí dalt. Si amb el fred i la neu perds melalina pels puestos i la pell et canvia de color, no pot ser que també et canvïin els ulls de color? T'imagines? Rollo haski siberià, amb un ull blau i l'altre marró i les patilles rosses.
- Donde has estao, tio? Que t'ha pasao?
- Pues ná, he estao de erasmus en Finlandia un año.
- I qué t'ha pasao en los ojos?
- Ná, que me resbalé en el hielo y se me quedó la melanina del ojo izquierdo pegá en la nieve del golpe, nada serio.
- Qué puntazo! (m'encanta aquesta expressió!)

En fi, que de primaveres n'hi ha de tots colors, diuen per aquí. I per acabar, us deixo amb un poema de Joan Salvat-Papasseit que m'agrada molt i em dóna tranquilitat i escalforeta en dies com avuí: Poema sense acabar. Salut!

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Se m'ha petat el globus!

2009-03-23T21:47:00.005+02:00

Encara estic flipant amb tot el que ha passat a Barcelona els últims dies. S'ha liao parda, que deia la socorrista! El dia següent que els mossos sortissin al carrer a passar-s'ho bé vaig escriure un post nou però que va durar només unes hores penjat. Crec que era el post més més més ple de paraulotes que he escrit mai des de la inauguració del blog -entre còctels i canapès- l'agost passat, mira què et dic! Però ple ple ple, eh! Una cosa... una ràbia... una mala llet... I total, que quan el vaig acabar d'escriure em vaig recordar d'una fidel lectora -que saludo des d'aquí: hola Rebeca!- i amiga meva que sempre em diu que sóc un malparlat de merda. I amb tota la raó del món, eh! No et creguis! I rellegint el post i pensant en la cara que se li posa a la meva amiga cada vegada que dic coses lletges vaig pensar escolta, relaxa't una mica i busca altres maneres d'exterioritzar la ràbia, que al final et deixaran de llegir per groller i desvergonyit. Que per cert, saps que al cole em van rentar literalment la boca amb aigua i sabó més d'una vegada? Què fort, eh? No diré... Blub-blub-blub més parau... Blub-blub lotes... Blub-blub de veri... Blub-blub-blub tat... Blub-blub!!

I res, que torno a escriure, amb la ràbia ja mig païda i amb una web superinteressant (per dir alguna cosa) que he trobat i que d'aquí un moment/paràgraf explico. Saps? És que no em podia creure el que estava veient als vídeos que s'han publicat sobre les manis i les agressions. De fet encara no m'ho crec. Flipo amb aquesta gent, amb els Rectors, amb els Consellers d'Interior, amb els mossos i flipo encara més amb tota la gent que encara es vol fer mosso d'esquadra. És que ens hem tornat bojos o què! Qui collons els adocrina d'aquesta manera? A on aprenen a ser tant desgraciats? Jo seré un malparlat però és que amb ells em quedo sense paraules.

En fi, que pensant pensant, llegint llegint, buscant buscant, navegant navegant, perdent el temps perdent el temps, he trobat un article d'algun poli il·luminat a dins de la pàgina web de la Unidad de Intervención Policial (U.I.P), que són aquesta gent tant ben uniformada i carregada de testosterona que surten al carrer de tant en tant "con la misión de actuar en todo el territorio nacional, principalmente en los supuestos de prevención y de peligro inminente o de grave alteración de la seguridad ciudadana", tot això. Abans de continuar, haig de confesar que em fa una mica de vergonya reconèixer que he dedicat part dels darrers dies a mirar webs de polis, de mossos, i de fatxes. Pare, he pecat! Preferiria abans confessar que miro porno per internet, Déu me'n guard!

En aquest article tant apanyat que he trobat es parla sobre els famosos "globofòbics": el moviment antiglobalització, pels amics. Grups radicals (m'encanta aquesta paraula!) de "terroristes urbans, okupes, mandrosos, anarquistes, comunistes, marxistes, desarrapats, ecologistes, lladres, drogadictes, destructors socials". Destructores de família, que deia la Pantoja! I no et pensis, eh! Que els tios seran curtets però fan servir paraules tope cultes de l'estil deleznable, hastío, lacerar, sucinta i ulteriormente. Diczionario de la RAE en mano, y hala! A ezcribí, que hoy no me toca repartí hoztiah, cagonlaputa! Els tios fan una anàlisi detalladíssima dels globofòfics amb definicions i catalogacions per espècies i tot. T'expliquen com s'organitzen, com actuen, com vesteixen, com es comuniquen... I el millor, segons ells les accions de tots els moviments antiglobalització del món estan dirigides pel Subcomandante Marcos del grup "terrorista" EZLN, per l'advocat americà Ralph Nader, pel fundaror d'ATTAC Ignacio Ramonet i per la seva vicepresidenta, Susan George. Cómo se te ha quedao el cuerpo? Pos si, mira, me yamó al otro día el Ralphy, que había quedao con el Subco. Si, luego nos tomemoh unas cañas y unos chocos con el Nacho... Sí, el Nacho Ramoncillo i la Susi!! Ya te digo colega, que risas nos peguemos!!

Si teniu una estona, mireu-vos l'article perquè no té desperdici. I ojo, que està tot super ben documentat i avalat per fons fidedignes, que ho diuen ells! I a més, per si no us queda prou clar que el moviment antiglobalització està per tot arreu i s'ha d'exterminar quan més abans millor, a baix de tot veureu penjat un documental també super documentat i avalat també per fons fidedignes de, seu a la cadira, Tele 5!! Si, si, una cadena que no està gens preocupada en pujar audiències i que mostra la veritat i el sofriment dels companys polis davant els atacs d'aquests grups d'extrema esquerra!! Ai, quina pena, com pateixen, pobres bèsties!

Jo, per una vegada a la vida, faig cas del seu avís:

"Debéis, estáis en la obligación moral de pedir a todos los que conozcáis, amigos, familiares, compañeros de que lean estas líneas y vean el video adjunto (...)"

Per tant, us poso el link perquè passeu un bon rato i us informeu bé de quina mena de persona radical s'amaga darrere aquest blog que ara mateix esteu llegint. Uuuuuu!!! Sóc un globofòoooobic!!! Uuuuuu!!! Peto els globos dels nens petiiiits!!! Uuuuuu!!!

Fins aviat!
Prou mossos, prou repressió!
Llibertat Enric Duran!

"Globofóbicos: verdugos de las U.I.P.'s"

Conducció, foc i eleccions

2009-03-14T10:45:00.006+02:00

Diumenge passat vaig fer l'examen de direcció d'orquestra, que en anglès es diu conducció d'orquestra. Quin nervis, quina emoció! I amb una orquestra de veritat, eh! No t'ho perdis! Durant el curs hem estat preparant unes quantes peces i a l'examen n'hem triat dues: una de gran i una de petita. La meva tria va ser "Evening in Transylvania" de Bartók, que era un compositor i etnomusicòleg hongarès, i "West Side Story" de Berstein, que era yanki i feia concerts per joves yankis. A part de la gent de la classe que tocava quan no conduïa (al volant no es pot fer tot!), també van venir músics de reconegut prestigi per omplir l'orquestra. Personatges famosos del panorama musical internacional com la flautista lliçadevallenca Estel·la Broto o la saxofonista manxega Paz Aparicio ens regalaven el seu so sota la nostra batuta tremolosa. Tot un honor, si senyor! Dissabte vam fer l'assaig general i diumenge l'examen de veritat amb tribunal de veritat, d'11 a 16h. El tribunal puntuava de l'1 al 5. Diguéssim que 1, en finès vol dir "Qué zu lo que é este palo que máh dao? Batuqué? Batuta?" i el 5 vol dir "Chapó! Se m'han puesto los pelos como escarpias nene!" Jo em vaig quedar en el 4, que no està malament i vol dir algo així com "Se sienteeeeee! Haber elegido muerte!".

Haig de reconèixer que quan vaig saber la nota, al principi va ser una mica com, Whaaat!? Un quatre!? Cómorrrr!? Jo, que he dirigit la arxidificilíssima cantata "El Follet Valent" amb la famosíssima coral de peques de Pausa? Jo, que no he dirigit la Filharmònica de Berlin pequè no m'ha donat la gana i perquè no sé alemany!? Estic segur que si hagués tingut el serrell llarg per moure'l amunt i aball amb dramatisme hagués tret un chapó se me han quedao los pelos como escarpias nene! Seràn calvocistes aquests albins!

Després de la crisi albinoscabrones, dijous vaig fer la presentació oral de la Catalan Music Culture. No vaig tenir temps d'explicar-ho tot ni d'ensenyar totes les cançons però al menys es van quedar amb la idea que els catalans sóm molt enrrollats, que fem castells humans, que correm pels carrers envoltats de dimonis i diables que treuen foc per la boca, que tenim bon temps al març i que no parlem gaire en anglès perquè prou feina tenim d'aprendre dues llengües alhora.

Última cosa: m'he presentat a les eleccions dels Consell d'Escola de l'Esmuc com a canditat a l'exili, que queda molt bé. Si sou estudiants d'aquesta maravellosa escola en fase de transformació i renovació, voteu-me! Prometo que no la liaré parda i que seré molt bon minyó! Que tindrem barra lliure cada tarda al bar de l'auditori, que la matrícula serà gratis, que es deixarà de fer ITM i que serem una república independent de la resta d'escoles amb auto-govern, llibertat, amnistia i estatut d'autonomia! Pel Consell, vota amb cervell: vota al Dani Medina i dinaràs gratis a la cantina!

Ea! Quin eslògan més diver m'ha quedat, eh? Encara haig de currar-me la foto amb el fotoshop i posar-me ben moreno amb molt de cabell al cap, però és que l'exili és molt difícil, ja sabeu, costa trobar moments pel fotoshop. Seguiré compartint el meu programa electoral amb vosaltres en propers capítols.

Salut!

Marcejar, bogejar i arrelar

2009-03-04T23:09:00.006+02:00

Em pregunto d'on ve aquesta mania universal tant original que tenim els humans de parlar del temps quan no sabem què dir. Dic mania perquè ho fem inconscienment i dic universal perquè a Finlàndia també està molt estesa, encara que sempre faci el mateix temps: un fred de puta mare. Corren rumors de que s'utilitza força perquè el temps és un tema del qual pots parlar una bona estona sense sentir-te incòmode a la conversa. A vosaltres us funciona? A mi no. És allò de ui, quin fred fa avuí, no? Ah, doncs no, no en fa gaire. Ups, doncs jo tinc un fred que tinc els dits dels peus com gambes (aquesta expressió és d'una amiga, gracias por el chiste Paz!). Doncs no sé però va fer més fred l'any passat. Si? Tu creus? Si, si, molt més fred que aquest, amb això de l'escalfament global... Joder, doncs jo crec que aquest any fa més fred, no sé. Doncs abriga't més, bueno adéu, que tinc classe. Toma ya conversa!

Del temps hi ha una dita que diu "No hi ha Març que no marcegi, ni boig que no bogegi, ni fill d'ase que no brami", que en castellà es tradueix "te jodes, es lo que hay, y así me lo aprendí yo". A mi és una de les que m'agrada més perquè porta un verb molt difícil de conjugar que fa fer cara de mico: bogejar. A més és d'aquells verbs que el vas repetint per dintre i al final sona com si no volgués dir res. No us ha passat mai? Llegiu l'imperatiu en veu alta unes quantes vegades: bogeja, bogegi, bogegem, bogegeu, bugegin, bogeja, bogegi, bogegem, bogegeu, bugegin, bogeja, bogegi, bogegem, bogegeu, bugegin... A que veieu peixos i bombolles en comptes de bojos? Mola mazo, eh? Així és com em distrec jo, ea!

Tot això del temps i les dites catalanes és una introducció, vale? Estic fent una assignatura que es diu Music Cultures of the World i el treball final que hem de fer és una exposició oral sobre la Music Culture que nosaltre vulguem. Jo havia pensat fer alguna cosa dels àrabs, que em cauen molt bé perquè em van donar el primer cognom, però al final no podrà ser. La setmana passada la profe em va demanar sis plau sis plau sis plau que fes l'exposició sobre la música tradicional catalana, que seria molt interessat conèixer-la de primera ma. De primera mà!? Jo!? Que em pensava que una dolçaina era chucheria, però ben dita! "Hola, vull mig grapadet de dolçaines amb gust de taronja i cirereta d'arboç, que a la padrina li agraden molt". Jo!? Que creia que la tenora era una dona que tenia veu d'home! Que quan veig les sardanes a la plaça de la Catedral de Barcelona, en el que penso és en córrer i agafar la pila de bolsos plens de diners de les jubilades riques. "Sóc un pobre bolsoooo!! Agafaaaa'm ara que estan distreeeetes i salteeeen!!" Jo!? Que el més a prop que he estat de les "arrels" és davant de dos gingebres! Que no sé ni com es mengen! Si el pobre Pujol aixequés el cap em desapuntaria de la llista de catalans de veritat! O encara volta per aquí?

En fi, que la putada que m'ha fet la profe de Music Cultures of the World ha fet que rumiï molt: rumiï, rumiïs, rumiï, rumiem, rumieu, rumiïn, rumiï, rumiïs, rumiï, rumiem, rumieu, rumiïn... Ara veieu vaques, eh? Joder, no ho puc evitar! M'ha fet pensar en dos sentits. El primer és que durant el dia penso en sacs de gemecs i flabiols i durant la nit somnio amb el Raimon, i això em fa una mica de por... Al vent!!! Tacatatá tacatá!!! La cara al vent!!! Tacatatá tacatatá!!! El segon pensament és en forma de pregunta: Per què allò que tenen els altres sempre ens crida més l'atenció que el que tenim a prop? Els tortosins, per posar un exemple, no diuen res de timbiles, gamelans o kanteles però en canvi tenen una dita que fa així: No busques lluny lo que tens prop.

Salut i arrels, quantes més millor!

PD: Saludo al Rubianes des d'aquí, que deu estar cantant-li la canya a Déu Nostre Senyor! A disfrutar!

El Kalevala

2009-03-01T12:22:00.007+02:00

Ahir, 28 de febrer, va ser el Dia del Kalevala i aprofito l'avinentesa per fer-vos cinc cèntims d'aquest poema èpic apassionant, excitant i carregat d'aventures que encara no he llegit. La probabilitat d'error i de mala interpretació del poema és molt elevada, o sigui que no feu servir aquest post com a font bibliogràfica fidedigna pels vostres treballs de Literatura Universal de segon de batxillerat. Com tot a la vida, és una interpretació.

El Kalevala és un poema èpic compilat per Elias Lönnrot el segle XIX a partir de fonts folclòriques finenes transmeses de generació en generació d'àvia a neta des de l'any de la Quica. El poema èpic per definició explica fets llegendaris reals i/o fictícis. Un bon exemple n'és el Cantar del Mío Cid que, segur, tots heu llegit. La història del Kalevala, que segons alguns autors vol dir Les terres de Karelia (veure post anterior per conèixer aquesta part de món), comença amb l'origen del món i de l'espècie humana. La resta són aventures, desventures, amors, desamors, vides, morts i demés històries culebròniques del principal protagonista: Väinämöinen, un vell rapsode que toca el kantele i està enamorat bojament d'una donzella preciosa, per variar.

Kantele

La històra comença així:

Al principi dels principis vivia una donzella, filla de la natura, que es deia Luonnotar i que levitava pels cels tot el dia i s'avorria com una ostra. Luonnotar era pura i verge -com totes les donzelles- i super guapa. Una dia, cansada de no fer res, va decidir baixar del cel i banyar-se una estona al mar. El cas és que mentre xipollejava (m'encanta aquest verb!) per les aigües fredes tril·lo-tril·lo-ril·lo, tril·lo-tril·lo-ra, una ona gegant la va soprendre i amb la seva espuma la va deixar embarassada, així com qui no vol la cosa. La putada no es va acabar aquí, perquè la pobra noia va estar set-cents anys embarassada errant pels mars i no hi havia manera que parís. Al cap d'aquests 700 anys de contraccions irregulars dolorosíssimes va pregar al déu Ukko que li donés la maleïda oxitocina, però llavors va aparèixer un ànec salvatge buscant lloc per fer un niu. Com no hi havia res més al mar que la pobra Luonnotar (em)prenyadíssima flotant a la deriva, l'ocell va fer el niu damunt del seu genoll, ponent sis ous daurats i un altre de ferro. El pes d'aquest darrer ou, va fer sacsejar Luonnotar i el ous van caure trencant-se en mil bocinets petits petites, que van formar la terra, el firmament, el sol, la lluna, les estrellas y els núvols.

A partir d'aquí, la Luonnotar es va passar deu anys més creant les illes, els illots, els continents i les penínsules arreu del món amb un bombo del copón bendito perquè no hi havia manera de tenir contraccions constants de trenta segons cada cinc minuts. No va ser fins al cap de 30 anys que la mateixa criatura, que ja tenia barba, arrugues i pels arrissants a les aixelles, va invocar la força del sol i les estrelles per poder néixer, intent que tampoc va funcionar per desgràcia d'ambdós. Així que ni curt ni mandrós, l'embrió intrèpid, un bon dia va decidir sortir pel propi peu, deixant que la mare tornés al cel a fer repòs per curar-se els punts de l'episiotomia i gaudís de les vacances per maternitat que tant es mereixia. Un cop al món, la criatura que ja era de la raça dels cuarentones, es va passar vuit anys vagant per les aigües fins que va trobar terra ferma. Entre boscos i pantans va dedicar la resta dels seus dies a cantar belles històries per les terres de Karelia. Aquest és el naixement de Väinämöinen, l'heroi xamànic que tenia el poder de la cançó i la música i guanyava els seus enemics amb els sons del seu poderós kantele. Que hippie, eh?

Us deixo amb un quadre pintat per Akseli Gallen-Kallela que es diu La defensa del Sampo, el meu preferit.

Salut!

Poesia èpica i bisons sexys

2009-02-24T20:27:00.008+02:00

Ja fa dies que no escric però és que mira, vaig tant estressat perquè faig tantes coses... que si direcció que si música i moviment, que si danses africanes, que si solfeig, que si òperes... i estudio tant i tant i toco tants instruments... que si el piano, que si la guitarra, que si l'acordió que si el gamelan, que si la mbira, que si el nyuquinyuqui... i tinc tanta vida social i tanta gent amb qui fer cafès i cerveses... que si l'Estel·la, que si la Paz, que si la Leena, que si el Kimo, que si la Laura, que si l'altra Laura... Que en fi, no hi ha manera que em posi a escriure com Déu Nostre Senyor que al Cel sigui mana!

Ara de veritat (no toco el nyuquinyuqui), que em feia molta mandra escriure perquè estic molt mandrós i no sé quina part de la meva vida superguai compartir amb els meus lectors. Però ja s'ha acabat la mandra i ara us explicaré què he fet aquest cap de setmana, que ha sigut molt diver: un miniviatge per Karelia.

Karelia és la terra on tenen lloc totes les aventures que narra el Kalevala, que és un conte èpic molt i molt gruixut, sense dibuixos i escrit en finès antic en versos octosíl·labs, decasíl·labs i troposíl·labs, i que explica els orígens de les coses a Finlàndia. La qüestió és que com fa suar només de veure'l, ningú se'l llegeix i per això els elfs van tant perduts pel món, que no saben ni d'on venen... Karelia queda cap a la dreta del mapa, tocant amb la frontera russa i és molt i molt maco i preciós. Les fotos ja estan penjades a l'album.

Aquesta vegada el cotxe que ens ha tocat ha estat un Toyota Yaris vermell, amb menys botonets per merdejar que el Volvo de Turku però igual de quinqui. Divendres vam anar fins a Imatra, a la vora del llac Saima, el més gran de Finlàndia. L'alberg on vam fer nit era més que un alberg, la casa dels PiniPon. I no només ho dic jo, eh! Que fins i tot la Paz que és petitona i veu el món des d'un altre punt de vista -ni millor ni pitjor: diferent i menys elevat- va dir que l'habitació era molt però que molt petita.

La part diver és que tot estava ple de neu i el llac era una pista de patinatge, d'esquí, de pesca i de trineus. La Paz, que tot i ser petitona té molts contactes per aquestes terres perquè és molt enrollada, va aconseguir entrades gratis per anar a veure un concert d'un grup de rock progressiu que es diu Husband i que fa versions de Pekka Pohjola, que era un músic molt famós que va morir l'any passat, en pau descansi. Gerard, haguéssis flipat! El segon començant per la dreta sembla el dolent d'Operación Triunfo, oi?

Dissabte vam seguir cap al nord entre llacs gelats, carreteres blanques i senyals de ceda el paso al reno, parant de tant en tant per fer cafès, riuets, cigarros i cagarros. En una d'aquestes parades, per aquelles casualitats, vam veure una desfilada de moda al castell de Savonlinna. Que dius, aquí a Finlàndia les models aniràn vestidetes amb pells d'ós polar i gorros de Gore-Tex, no? Doncs no, perquè la primavera ja ha arribat, i encara que estem a -12ºC, les models han de somriure i fer veure que encara se senten els dits dels peus mentre dónen la volta al castell amb la pell lila, samarretetes de flors i faldilletes de mira'mlamatriu. Són ben bojos aquests elfs... A la nit vam dormir a un alberg de Joensu, que molava molt i només tenia un inquilí que mirava la tele, bebia cervesa i deia perkele! (mecagonlaputa!) quan la del temps pronosticava més neu. Per acabar l'aventura kareliana, diumenge vam anar a Kuopio a veure una amiga de l'Estel·la que es diu Agne i que és molt maca i molt simpàtica. Després de dinar vam anar a veure el llac gelat i vam fer un cafè en un vaixell amarrat al port, tope bucòlic.

En definitiva, que ha anat molt bé això de marxar uns dies, respirar aire fresc, veure nous paisatges i nous animals com aquests:

Jo crec que són vaques amb jaqueta d'hivern, la Paz diu que són bisons i l'Estel·la diu que són sexys. S'accepten apostes!

Salut!

Mbira, timbila i avantouinti

2009-02-01T20:28:00.006+02:00

Setmana d'experiències multiculturals: Mbira de Zimbabwe, Timbila de Mosambik i l'avantouinti de Finlàndia. Les dues primeres experiències en realitat són dos instruments musicals que he descobert en una de les noves assignatures que he començat aquest semestre: Music Cultures of the World, que vol dir Cultures Musicals del Món i és superdivertida. Cada setmana vé una persona convidada d'alguna part del món i ens ensenya a tocar, cantar, ballar tal i com ho fan a la seva terra. Les dues darreres classes hem vist Zimbabwe i Mosambik de la mà d'un noi finès que ha viscut a diversos països d'Àfrica, on ha estat treballant en el seu doctorat i d'on ha tornat amb mogollón d'instruments per fer servir a l'assignatura de Música a Secudària. La Mbira és un intrument petitó que té plaques de metall que es toquen com una nintendo, amb els polzes; i la Timbila és també de placa, semblant a un xil·lòfon que es toca amb unes baquetes de fusta folrades de cautxú.

Timbila

Mbira

I ara anem a l'avantouinti. L'avantouinti és una anada de l'olla que es van inventar aquí a Finlàndia durant la Segona Glaciació, que aquí ja era la Cinquena. Està molt relacionat amb el Sisu, que és com una filosofia, una manera de pensar, de viure, de morir, alguna cosa que hi ha dins totes les ànimes dels finesos i les fineses. El Sisu és beure vuit cafès i tres ampolles de vodka al dia i que el teu cor i el teu fetge somriguin, aguantar dins la sauna a més de 110ºC i conservar les pigues a puesto, trencar el gel del mar a cops de cap, parlar el mínim i necessari, viure la vida amb estoïcisme.. En resum, tenir ganyes -agallas o cojones-, que diuen en castellà. Però tornem a l'avantouinti. Aquesta és una pràctica molt estesa, que se sol fer normalment a l'hivern i que no és recomanable a persones amb malalties cardíaques.

La cosa va així: quedes amb els teus amics i us en aneu a la Sauna. Una bona dutxa amb sabó i apa, cap dins! Fas tot el ritual dels esglaonets i de llançar l'aigua a les pedres de puta mare perquè ja saps com funciona, parles una mica -no gaire fort perquè és de maleducats- i la temperatura va pujant: 40, 50, 60... Quan has arribat als 80ºC i tens la pell completament rosa, fas cara de que podríes haver aguantat més perquè tens mogollón de Sisu, et poses les xancletes, surts a fora i corres per sobre de la neu ben ràpid i amb molt de compte per no caure fins a la vora del llac o del mar. Com la temperatura exterior és de -12ºC ja fa dies, tant els llacs com el mar tenen una bona capa de gel a sobre però algú hi ha fet un forat i hi ha posat unes escaletes la mar de mones. Arribat aquest punt ja no hi ha marxa enrera i el Sisu s'ha de demostrar així que no t'ho penses massa i t'hi llences. La diferència de temperatura entre la sauna i l'aigua és de més de 90ºC i de la boca no et pot sortir ni un crit. El cor se't para uns segons i perds la sensació de tenir braços i cames. Dos segons i mig surts de l'aigua amb els testicles darrere el pàncreas del susto que porten i llavors... Llavors és la Glòria de Déu! El cos desprèn vapor de tot arreu i el ferd s'ha convertit en un plaer absolut. Tanques els ulls i respires tot el que no has pogut respirar els últims tres minuts. Els obres un altre cop i mires al voltant: hi ha gent vestida amb quatre capes de roba polar patinant a sobre el gel que tu mateix acabes de veure des de sota. El Sisu t'envaeix per tot arreu. I com el pitjor ja ha passat te'n tornes a la Sauna caminant lentament per repetir un altre cop i provar d'aguntar un segon més a l'aigua.

A disfrutar!

Nota: Podeu veure les fotos de tot això i més tot clicant sobre la presentació de diapositives de la dreta.

La Creació d'Adam

2009-01-28T11:14:00.007+02:00

Aquest post és el resultat d'un cabreig, d'una ràbia i d'una mala llet que em persegueix allà on vaig, fins i tot a Finlàndia. És el resultat de totes les gilipollades que haig d'escoltar continuament i és un avís també. És un avís a tots aquells que no tenen més feina que fotre's a la vida dels demés perquè sàpiguen que no em cansaré de cagar-me en les seves creences i ideologies de merda. Aquest post el dedico a tots els fills de Déu, especialment a un fill de Déu amb qui vaig estar discutint ahir a la nit.

Fa molts i molts anys Déu es va inventar el Món. Un bon dia hi va posar els mars i les muntanyes, un altre dia hi va posar el cel i la terra, un altre dia hi va posar els éssers vius i els éssers morts i així va anar fent durant una setmana: el sol i la lluna, la nit i el dia, el blanc i el negre... fins que hi va posar l'home i la dona, mira si era dicotòmic i original. A la dona, que mira per on li va sortir molt intel·ligent, li va donar un montón de coses perquè es distregués i no donés pel cul: la menstruació, la reproducció, la transmissió de la cultura, les feines de casa, la cura del cos, el ioga, la dansa del ventre... I a l'home, amb qui tenia moltes projeccions perquè estava fet a la seva pròpia imatge i semblança, li va donar una sola tasca: la responsabilitat de fer perdurar la masculinitat. "Qualsevol cosa que posi en dubte la teva virilitat l'has de ridiculitzar, menysprear i destruir si cal, perquè la teva masculitat és la meva masculinitat i jo sóc un macho del copón bendito", va dir amb aquella veu tant masculina i greu que té.

El món que el nostre amic Déu es va inventar va anar tirant, amb millors i pitjors moments, però va anar fent. Qualsevol revolta causada per espècies no inventades per Déu com els negres, els moros o els comunistes eren desseguida reduïdes per l'home viril i masculí. Si alguna vegada una dona deixava les tasques que li havia encomanat Déu i es posava a pensar una mica més del normal o es posava a fer altres tasques que no li tocaven, l'home viril s'encarregava de ridiculitzar-la com a bon masclista que era. Si alguna espècie humana se saltava les normes del plaer i la heterosexualitat, com els habitants de Sodoma, eren cremats vius, que així feia més goig veure'ls morir. I si a altres espècies també desviades se'ls acudia tenir plaers carnals sense el membre viril per excel·lècia que era la polla de Déu, l'home desseguida feia servir les seves armes masclistes i heterosexistes per aniquilar-les. I més encara quan es tractava d'espècies amb transtorns tant grans que volien tenir tetes i polla, o chocho i barba, o totes les coses a la vegada. Perquè clar, si dos maricas i dos bollos posaven en dubte la seva virilitat imagina't dues maritrans o dues transpeludes! El cas és que la dicotomia que tant bé li va anar a Déu per crear les coses i fer-les perdurar va començar a trontollar i la cosa se li escapava de les mans per moments al nostre pobre amic home. Per més que s'inventava manuals com la Bíblia, la Inquisició, el Vaticà, la Genètica, els Tractats Mèdics o els Hospitals Psiquiàtrics seguia haven-hi dones que no volien fer totes les tasques que Déu havia encomanat, putes que volien augment de sou, maricas pervertides, bollos peludes feministes, trans revels i fins i tot homes cansats de tanta feina pro-masclista.

Déu, com a bon omnipresent que és, està a tot arreu -a Catalunya, a Finlàndia i a tots els racons del món heterosexual- i segueix parlant-nos darrere les nostres orelles amb la seva veu greu i arrebossant de testosterona, inentant convencer-nos que la seva idea va ser la bona. Però saps què? Que me la passo pel forro la seva veu de merda! I que si la tolerància i el respecte al proïsme, una de les coses que semblava raonable dins la seva invenció perversa, és callar, és dir que si i no discutir res amb el fill de Déu, dues vegades que me la passo pel forro: d'anada i de tornada.

Salut!

Lo mejorcito de cada casa

2009-01-17T21:06:00.003+02:00

Avuí escriuré sobre l'òpera que estic fent. Es diu Ihmiskunnan Rakastajat, que vol dir més o menys "Els amants de la humanitat", i s'estrenarà d'aquí dues setmanes a Ottaniemi. És una producció de la Sibelius Akatemia junt amb la Universitat de Disseny i Tecnologia de Helsinki, música composta per Tim Page amb llibret d'un altre senyor finès també molt contemporani que no sé com es diu. A part d'orquestra, cor i solistes hi ha una banda de jazz i tot, perquè és molt moderna i transgressora. La protagonista mateixa és cantant de jazz i té una veu que te pone los pelos como escarpias de maca que és! L'argument... a veure que pensi... mira, no en tinc ni puta idea encara, la veritat, però pel que he vist, deduït, traduït txusquerament i escoltat la cosa va més o menys així:

Representa que el cor (només d'homes) és un grup enginyers informàtics frikis que treballen per una noia que es diu Gill Bates -paròdia de Bill Gates, jou jou jou- que es veu que és super espavilada en temes informàtics i fa blogs encara més molonguis que el meu, imagina't! D'altra banda, hi ha una altra noia/senyora que es diu Agatha que va treballar una temporada per Gill Bates años ha i va fabricar un cyborg d'amagat que es diu Pekka. Aquests dos personatges també són molt "graciosos", pel que sembla. Agatha és finesa suecoparlant, que aquí a Finlandia és com ser una barreja entre xarnego, pepero i moro, tot alhora. L'altre, el cyborg, es diu Pekka, que és com dir-se José Maria (amb respecte per tots els José Marías del món...) i és el típic cyborg de tota la vida super intel·ligent i entranyable que sap de tot menys que és un cyborg de merda.

La cosa va així: la Gill Bates, que és la bona de la pel·li, descobreix que el cyborg és un cyborg i, clar, ella és una "amant de la humanitat" i l'ha de matar però ell la vol matar primer perquè és un cyborg però vol ser un home però els enginyers portem sempre uns troços de fusta a les mans que pesen un montón però també hi ha un altre personatge que canta molt greu i crida molt i diu paraulotes però el cyborg porta una enganxina groga al front però, clar, la Agatha sembla mig tonta i... Està clar, no? Doncs igual de clar que ho tinc jo, goita. El millor és que quan arriba el final i tens aquells nervis de no saber què passarà perquè no saps què ha passat abans, ahora va y lo cascan. Al cyborg. Si, si, els enginyers li fotem una pallissa del copón bendito al Pekka i el matem a cops de peu. A la Agatha li sap molt de greu i plora durant les dues últimes escenes perquè la escenògrafa no sap on fotre-se-la i la Gill Bates... Doncs ella surt al final a saludar, crec. I llavors ja està, así me lo aprendí yo. En fi, que segur que és una òpera super interessant i divertida perquè tothom riu molt però el que és a mi, no em fa ni puta gràcia. Aquí va el vestit de la Gill Bates:

Mola, no? Doncs els enginyers no tenim desperdici. Anem vestits com si fóssim clons, tots igualets: una túnica blanca fins els genolls de color blanc; guants de làtex blancs fins les aixelles; sabates de pallasso negres; capalina groga, fins els colzes, que no et deixa separar els braços del cos; i per últim l'anxeneta, un gorro de piscina blanc amb ratlles negres al cap! El que s'ha de fer per arribar a final de mes...

Perquè aquest Post té el títol que té? Doncs perquè en aquesta òpera s'han ajuntat els més guapos de totes les famílies d'orcos de Finlàndia. Unes pintes... uns cabells... uns alès... una poca transpiació... unes ungles llargues llargues amb ronyeta per dintre.... Ai, quina angúnia! Aquí ni Elfos ni ná! S'ha juntao lo mejorcito de cada casa!

Hi ha un link de la producció pujant a mà dreta per si voleu xafardejar i ajudar-me a esbrinar de què va l'òpera, us ho agrairé amb totes les fotos firmades vestit d'espermatozou que calguin.

A disfrutar!

Any nou, cara nova

2009-01-16T12:21:00.004+02:00

Tervetuloa!

Com veieu, he fet uns petits retocs en el format del blog i d'ara en endavant veureu a aquest noi caçant estels cada cop que entreu al meu diari super personal de la meva vida superinteressant. A la dreta, com podeu observar, hi ha links nous. Él més recomanablement destacable és una WebCam posada dins d'un niu d'ocellets finesos. Interessantíssim! A la nit els podreu veure tremolar de fred, que és molt graciós. Si teniu algun suggeriment, proposta o crítica constructiva, deixeu els vostres missatges després de la senyal: Piiiii!! Les crítiques rajones us les estalvieu, perquè en aquest racó de la galàxia que és el meu blog l'únic que raja sóc jo, y punto y pelota!

Les fotos xules les aniré pujant poc a poc, no patiu. Aquí no és que tingui molt de temps per perdre davant de l'ordinador -tinc tres assignatures més i els exàmens picant a la porta-, però és que em fa tanta mandra posar-me a estudiar, que busco excuses tot el dia per no fer-ho, "a veure... Uff, haig de canviar el format del blog que els pobres lectors i lectores s'avorriran... Uff, haig de canviar el llit de lloc que no és gens Feng Shui... Ui, i la planta també que treu energia a la gent que es posa els calçotets a la dreta de l'armari... Uff, haig de fer un pastís que fa dies que no en faig cap... Uff, haig d'anar a mirar botigues per saber què es portarà la propera temporada..." La mandra s'apodera de mi en aquest racó de món, goita. Però escolta, a poc a poc i bona lletra, que un no pot tornar a Mordor de cop i passar-se tot el dia davant de les 88 tecles del piano blanques i negres, blanques i negres, blanques i negres... Quin mareig!

Per cert, una de les coses que més m'ha preguntat la gent a Barna ha estat el temps a Hèlsinki. Doncs mira, avuí el Sol ha sortit, el cel està net de núvols, estem a -10ºC i a l'autobus d'aquest matí hi ha pujat un home amb dos mocs penjats del nas completament congelats. Per tant, a tots els amants de la meteorologia i la física, aquí fa un fred del copón i la temperatura de congelació dels mocs és -10ºC. Apa!

Salut!

Dues excuses

2009-01-12T14:13:00.003+02:00

Escric des d'una de les 32 biblioteques que hi ha a Hèlsinki perquè encara no tinc internet a casa. Això vol dir que aquest post no inclourà cap ce trencada d'esgarrifansa, enyoransa i adresa. Només tinc vint-i-quatre minuts, així que seré breu.

El vol ha estat una mica conyazo i l'arribada a Hèlsinki una bofetada de fred a la cara però poc a poc ja em torno a acostumar a la foscor, al vent, a no fumar als bars, a pagar tres euros per un bròquil, a parlar fuixet a l'autobus i a no dir "ei" quan em trobo a algú, perquè aquí vol dir "no" en comptes d'"hola", i queda una mica maleducat anar dient "no" pels puestos.

Espero que el Tió, el Pare Noel i els Reis hagin complert amb les vostres espectatives i que tot el paper de regal, els envasos, les ampolles de cava i els plàstics els recicleu com Déu mana. Em pregunto si aquests tres han tornat sans i estalvis a l'Orient, amb la que està caient allà baix... Com s'ho han fet per esquivar els coets d'aquests assassins de merda?

Quan tingui contracte d'internet a casa ja tornaré a escriure largo y tendido. Això només ha estat una excusa per saludar als meus lectors i cagar-me en aquell troset de terra on hi viu gent molt mal parida que llansa bombes als nens en comptes de carmels des de la carrossa del Poder i el Feixisme a la cavalcada de Reis.

Bon any!

L'esperit nadalenc

2008-12-19T01:52:00.004+02:00

La gent s'estranya quan dic que no m'agrada el Nadal, que no tinc esperit nadalenc, que el Follet del Nadal no pica a la meva porta. Jo intento explicar-me, no és res en contra de Finlàndia ni el seu Pare Noel, ni contra els bons menjars, ni contra la família nuclear tradicional (o potser si, ara que ho penso). Simplement, m'avorreix. En principi el Nadal és un dia però tinc la sensació que cada cop comença més aviat. A Finlàndia no solament hi ha un dia que es diu Nadal, sinó un mes sencer! El mes de desembre és diu Joulu, Nadal. No és normal que m'avorreixi? Imagina't un mes que es digui Sants Innocents, on la penya t'estigui fent putades gracioses durant trenta dies. No deixaria de ser graciós? O un altre que es digui mes Sant Joan, i apa, trenta-un dies esquivant petardos i sense dormir per culpa dels piromusicals! Oi que no té sentit? Doncs per mi té el mateix sentit que dedicar-li un mes sencer al Nadal, ea!

Ara seguiré estripant, o sigui que si algun Follet del Nadal sensible, ren lapó o compositor de nadales està llegint això, li aconsello que es miri aquesta pàgina en comptes del meu blog.

Quan arriba el Nadal, els profes es tornen cada com menys originals. Encara falten 24 dies per Nadal i diuen "he tingut una idea, com és Nadal, podem aprofitar aquest mes per fer coses nadalenques musicals!" Brillant! Imaginació al poder! Si estàs a Cant Coral, cantes una nadala a quatre veus durant un mes, si estàs a Composició en compons una sobre una escala octatònica, si estàs a Solfeig en solfeiges una amb compàs d'amalgama, i si estàs a Didàctica li ensenyes una nadala al company de la teva dreta amb fononímia. Si se l'aprèn ràpid, doncs al de l'esquerra.

Quan arriba el Nadal la gent es torna super cursi. És com un concurs, a veure qui troba el paper de regal més lleig, les etiquetes de Bon Nadal més horribles i les cintes d'embolicar més horteres. Els homeless que han estat tocant el "Quizás, quizás, quizás" a l'organillo pel carrer durant el curs, ara toquen el "Jingle Bells" per totes les cantonades de la ciutat, i l'ordinador se't torna tonto de tants Power Ponit's de busca tu estrella, cuida a tus amigos, se feliz, cómprate un reno, paz amor i prosperidad que ha rebut.

A la Sibelius Akatemia hem celebrat el Nadal no sé quantes vegades. Dimecres passat la festa del Pikkujoulu, que vol dir Petit Nadal i és una tradició molt arrelada entre els estudiants finesos, així com entre altres comunitats, interessant des del punt de vista etnogràfic patillero, alcoholèmic guarro i musical txusquero. El dissabte una cabalgada de nens nadalencs disfressats quasi ens deixa esclafats a terra al carrer més famós de Hèlsinki. Ahir vam anar al sopar de Nadal de la residència de la Sibelius, on cada cinc minuts algú t'interropia la cullerada fent copets a la copa per aixecar-se i donar gràcies al Pare, la Mare, l'Esperit Sant i Santa Claus pel sopar tant bò que intentàvem degustar.

Curiositat finlandesa: si Santa Llúcia a Barcelona és la que es passa una nit sencera muntant totes les parades de caganers de la Plaça de la Catedral, a Finlàndia és una noia finesa sueco-parlant que porta espelmes a sobre el cap i fa voltes pels carrers. Cada any, la Santa Llúcia és escollida pel poble, en una espècie de concurs Miss Suomi-Sueca nadalenc. Aquí teniu la d'enguany que es es diu Sonja Sjöblom, i està penjada a la façana d'un edifici de 10 plantes al centre de Hèlsinki:

Salut i Bon Nadal!

Cruzando la Tierra Media

2008-12-14T15:56:00.009+02:00

Éste post lo escribo en castellano porque le prometí a Paz que algún día lo escribiría en la lengua del Estado para que lo entendiese. Además, cómo voy a hablar de ella creo que tiene todo el derecho a saber de qué rajo ésta vez, no? Hoy toca el viaje que hicimos el fin de semana a Turku y Jyväskylä en coche hace una semana. Ahí va:

Pues eso, que la semana pasada Ingrid, Paz y yo decidimos alquilar un coche y visitar la antigua capital finlandesa, y de paso saludar nuestros antiguos compañeros interculturales de Jyväskylä. Lo de "de paso" es un decir porqué no viene de paso ni de coña. Es como decir, pues mira, me voy a Valencia a visitar unos amigos de la Banda y de paso saludo a mi tía la Bernarda que vive en Pozuelo de Alarcón. Pero bueno, la cosa es que después de un año de abstinencia vial yo tenía un monazo de conducir que no me lo aguantaba y no me importó para nada conducir tantas horas entre bosques y lagos helados en la Tierra Media. Además, lo que tenía que ser un Nissan Micra acabó siendo un Volvo que te cagas de grande, rojo, y con mogollón de botoncitos y mariconadas para ir apretando durante el camino. Sí, sí, y por el mismo precio! Representa que nos tenían que dar el Micra a las 12 del mediodía del viernes pero a las 12 todavía no lo tenían, así que nos dijeron "Os importa que sea un Volvodeputamadre en vez de un Maicromachíndemierda?" Sabes, como para pensárselo, que le den al Maicromachín!

Y eso, nos metimos los tres en el coche, y ala, pa Turku que vamos. El sábado fue Fiesta Nacional en Finlandia porque celebraron el día de la Independencia de Russia (1917). Yo en la vida había visto un desfile del día la Independencia (claro, como los catalufos no somos independentes...) en ningún sitio y la verdad es que flipé mogollón. Que si soldados, que si marines, que si policías, que si tanques, que si helicópteros... Una pasada de mal rollo!! Qué fuerte! Lo mejor es que nos habían dicho en inglés el día anterior que habría una "Parade", y cómo no, yo pensé en la Gay Parade. Y claro, yo me monté mi película de festival de colores y músiquita moderna y comfeti y Alaska subida en el camión de El Corte Inglés (que aquí es Stockmann) y trabolos y bollos y claro, cuando vi toda la hilera de tanques me quería morir. Festival de colores? Claro, mira: verde, marrón y negro, una pasada! Y gays a punta pala también, por supuesto, pero disfrazados con uniformes de chicos malos.

Por la tarde fuimos a ver un archipiélago archiconocido (tenía que hacer la gracia, lo siento) que hay enfrente de Turku. Como su nombre indica, es un conjunto de islitas superchulas en las que vas pasando de ferry en ferry y tiro porque tengo un Volvo. La putada es que el sol (por decir algo...) se va a las tres del mediodía y entonces ya tienes que utilizar tu imaginario para ver las islitas. Por la noche fuimos a tomar algo con unos colegas artistas de Ingrid: Bob, de Londres y... bueno, un chico de un pueblo de Gran Bretaña. Imagínate el festival de dialectos y acentos que había en esa mesa: escocés holaquetalnoteentiendo, londinense superfuckingfaschion, inglés depueblodelchichoquenomeacuerdocomosellama, y de guindilla, nuestro inglés decuencafuckinggreat. Super divertido! Lo mejor fue cuando se pusieron a canviar las letras de las palabras de sitio para hacer gracia, sabes? Del rollo "Me he comprao cien palomas. Mensajeras? No, no t'ensajero, cien!" pero en inglés: un hartón de reír falsamente.

El Domingo por la mañana conocimos a una alemana que había hecho los seis cursos de finés en cuatro meses y que ahora se ponía a estudiar traducción e interpretación del elfo tambén. Además la tía era traductora e intérprete del alemán, el inglés, el francés y el italiano, y todo esto sin tener antenas en la frente ni la piel verde! Me la imagino sentada en el baño leyendo las intrucciones del acondicionador en todas las lenguas con una soltura que debe dar gusto. Después del desayuno robamos una taza, galletas y chocolate del alberque super chulo en el que habíamos dormido (Hostel Turku, superoriginal), y cruzamos media Finlandia hasta Jyväskylä para tomarnos un café y un glögy de dos horas con algunos de nuestros ex-compañeros del curso de finés. Por cierto, que el glögy -que se tiene que pronunciar como si fueses borracho- es como un zumo de algo con alcohol, pasas y almendras, una superexperiencia gustativa que te pone los pelos como escarpias de lo bueno que está. Jyväskylä sigue igual, un poco más blanca pero igual de tranquila, con estudiantes a punta pala y con mogollón de ardillas muertas de frío. Menos mal que estoy haciendo el Erasmus en Helsinki porque creo que hubiese sido un poco coñazo todo el año con la bici p'arriba i p'abajo con la nieve y el hielo y las ardillas tiritando por las esquinas.

En fin, que lo hemos pasado muy bién y conducir en Finlandia es super guai y super seguro. Mira si son buena gente los elfos que respetan los límites de velocidad escrupulosamente, oye. Cincuenta? Pues ala, cincuenta. Ochenta? Pues ala, ochenta. Cien? Pues cien. En una autopista de tres carriles!! Vacía!! A cien!! Con un Volvo rojo!! Si algun poli lee esto, que sepa que yo también he respetado bastante las normas, eh! Lo que pasa es que a veces somos un poco rebeldillos nosotros y nos pasamos las normas por el forro polar, y más aún en Finlandia en autopistas de tres carriles vacías conduciendo un Volvo.

Por cierto, Ingrid ya sabe algunas frases útiles para cuando venga a la tierra de la trucha de patatas (cómo dicen los alemanes): qué guay, cómo mola, flipante, y de puta madre. Ésta última todavía no le sale muy bien, tiene que seguir ensayando y repasar que de no es lo mismo que tu. Aquí os la dejo:

Por ser en castellano, no veas que rollo he pegado, no? Estaba pensando que el día que escriba un post en inglés será la rehóstia. Y el día que lo haga en finés ni te digo, yo me quedaré más ancho que largo pero no lo va a entender ni su pata madre!

Hasta pronto!

Avuí sona...

2008-12-09T18:50:00.002+02:00

Estreno aquesta nova secció del blog on hi poso la música que em roda pel cap i que vaig xiulant o cantant sense voler pel carrer. Poc a poc va quedant més guarnidet, aquest bloc, eh? Al final semblarà un arbre de Nadal... A disfrutar!
Salut!

Empentetes, o no

2008-12-08T21:44:00.002+02:00

Després de quatre mesos i mig, i sense ser cap antropòleg erudit, puc assegurar que, a vegades, als finesos se'ls ha de donar una empententa si és que vols tenir alguna conversa. No sempre és així, no s'ha de generalitzar, eh! N'hi ha que desseguida et parlen i s'interessen per tu, però també n'hi ha d'altres (la majoria ...) que et miren però no et diuen res perquè no saben què dir-te. Aquesta tarda n'he conegut un dels del segón grup, o això ha pensat la meva ment antropòloga xusquera...

Avuí he anat al segon assaig de l'òpera de la que formo part oficialment des de l'audició satisfactòria que vaig fer dilluns passat per accedir-hi com a component del cor d'homes elfs. Que dius, què se m'ha perdut a mi en una òpera elfa contemporània marciana en finès? Doncs mira, tres-cents euros que em paguen, què et sembla? No és molt però és un mes de lloguer al meu nou pis de Ruskeasuo, ea!

Fins ara no havia parlat amb ningú però avuí he decidit pendre la iniciativa i sociablitzar-me a la mitja part mentre transgredia les normes com a bon mediterrani que sóc, fumant-me un cigarro a fora la porta (els canants d'òpera no poden fumen a les potes, només d'amagat!). Darrere meu ha sortit un noi transgressor com jo, però en principi no ens hem dit res. Al cap de tres o quatre calades i un parell d'encreuament de mirades m'he tirat a la piscina dels intents de conversa:
- Hola!
- Hola. -El punt, en comptes del signe d'admiració, no és gratuït.
- Em dic Dani.
- Miika -És un nom finès típic.
- Què tal?
- Bé.
- Com ho portes?
- Doncs... bé -El tio ja m'ho començava a posar difícil. Així que ala, parrafada:
- Ah... doncs... mira, jo pateixo perquè no sé com m'ho aprendré de memòria.
- Ah.
- Clar, entre que és en finès, i atonal, i tenim pocs assajos... A més, amb el Nadal pel mig... i clar, jo baixo a Barcelona, saps? I no crec que m'ho estudïi massa... A més, no tinc piano a casa i clar, sense piano és una mica difícil...
- ...
- Però bueno, step by step and good calligraphy.
- (Silenci massa llarg) -Joder, aquest tio està mort o què?! Hola? ¿Hay alguien ahí? Eooo!!
- Tu com ho estudies? -Aquí se m'havien acabat els asos els reis i els cavalls de la màniga.
- El què?
- Joder, la lletra!
- Perdona, és que no sé de què em parles...
- A no?
- No.
- De l'òpera, de l'òpera aquesta que estem fent, de les lletres de l'òpera, saps? No estaves a l'assaig o què? -Aquest tio m'està prenent el pel!
- Doncs no, estava assajant però crec que no estava al mateix assaig que tu, estàs canant a una òpera, dius?

Aquí paro perquè no puc descriure la vergonya que he passat durant l'intent de conversa que hem tingut després, ell amb un somriure de miraquintiomesrarom'hetrobat i jo amb la cara de Eat me Earth! Li he demanat perdó, li he dit que li regalaria un parell d'invitacions per la premiere i he marxat a les tres calades amb una vermellor i uns fogots a les orelles que m'han durat fins que ha acabat l'assaig. I ja m'ho dic jo: senyor antropòleg txusquero, potser els fineos són una mica limitadets socials però tu ets un empanat de merda!

Salut!

Equivoquem-nos!

2008-12-02T21:58:00.009+02:00

En Joan em pregunta perquè li vam posar tetes al ninot de neu, o sigui que aquest capítol li dedico a ell.

Ei Joan, ja veig que tu també ets un fidel lector del bloc! A mi m'encanta que te'l miris, i no et pensis, eh, ja miro de posar-hi moltes fotos perquè no et sembli avorrit. T'explico, li vam posar tetes al ninot de neu per una equivocació graciosa. La noia que surt a la foto, la Laura, és finesa però ha viscut deu anys fora de Finlàndia. Un dels llocs on ha viscut és Barcelona i és allà on ha après a parlar en castellà, que és una altra llengua com el català, però que aquí l'hi diuen espanyol. La Laura parla molt bé en castellà -quasi millor que jo en finès, imagina't!- però a vegades s'equivoca, com tohom, i el dia que em va proposar fer el ninot de neu ho va fer enviant-me un missatge al mòbil que deia "Te apetece hacer una muñeca de hielo esta tarde?". Ella volia dir ninot de neu però en comptes de de dir ninot va dir ninota i en comptes de dir neu va dir gel. I clar, jo em vaig espantar perquè mai a la vida havia fet una escultura de gel! Què difícil! Has vist Eduardo Manostijeras? És una peli molt diver d'un senyor que en comptes de tenir dits té tisores a les mans i fa escultures de gel, talla els cabells de les senyores i fa un munt de coses més. Segur que la Magda o el Paco te la lloguen del videoclub. O potser no perquè fa una mica de por... Mira, és aquest senyor:

El cas és que la idea de fer una ninota de gel em va espantar una mica al principi però després vaig pensar que seria divertit, així que vaig agafar l'autobus i me'n vaig anar cap al centre de Helsinki entre preocupat i emocionat, pensant en el gel, les ninotes, les tisores i en el mal que es deuria fer l'Eduardo cada cop que es treia una burilla. La confusió es va aclarir quan vaig arribar a casa de la Laura, volia dir ninot de neu! I això ja em va relaxar del tot, un ninot de neu és més fàcil de fer que una ninota de gel! Així que ens vam posar a treballar i fer les tres boles de neu que calen per fer el cap, el cos i els peus del ninot, cada una ha de ser més gran que l'altra perquè sinó no s'aguantaria de peus. Quan estàvem acabant ens el vam mirar de lluny un moment i vam pensar que ja que la Laura s'havia equivocat en el missatge i en comptes de dir ninot havia dit ninota, podíem aprofitar aquesta equivocació i construir una ninota. I així va ser com li vam posar tetes a la Tarja. D'un error en va sortir una cosa nova i ben maca, no creus? Mira, aquesta és la presidenta de Finlàndia, que també es diu Tarja. A que té cara de ninot de neu?

Així que és per això que el ninot de neu és una ninota de neu. Les equivocacions a vegades no ens agraden perquè ens espanten o ens fan enfadar, però el cas és que moltes vegades serveixen per fer o descubrir coses noves i originals. Segur que moltes de les millors receptes de cuina que hi ha es van inventar gràcies a l'error d'algun cuiner! I per cert, la setmana passada em vaig equivocar l'autobus i vaig descobrir un barri nou xulíssim de Hèlsinki que encara no havia vist, què et sembla?

Espero que t'hagi quedat una mica més clar, i ja saps, si tens algun dubte només ho has de dir que jo miraré de contestar el més aviat possible, vale?

Salut!

Més neu!

2008-11-24T23:06:00.013+02:00

Aquesta setmana escric dues vegades perquè ha nevat molt i estic flipant!! El cap de setmana hi ha hagut una tempesta de neu, que vol dir que neva que t'hi cages de fort, fa un vent del copón bendito i no veus una merda si camines pel carrer, menys encara si portes ulleres. Aquest és el meu barri ahir a les quatre de la tarda:

Aquest matí ha seguit nevant però no tant fort i hi ha com uns 40cm de neu als carrers, im-presionante, com deia aquell savi! Diuen que a partir de dijous tornen a pujar les temperatures (Uuuuh!! 2ºC, quina calor!!) i he pensat, escolta, abans que es desfaci, aprofita i fes el japonès una estona, que avui no és dia per anar a classe. Així que a tumar pel cul el finès, el solfeig i les danses africanes! M'he agafat el dia de festa i me n'he anat a passejar, a fer fotos com un putoguiridemerda (veure "àlbum de fotos", hi ha coses noves) i a veure com a una senyora se li relliscava el caminador al mig del carrer i queia de plena cara als 40 centímetres de neu, amb el bolso a un costat i el caminador a l'altre. Se'ls haurà de posar cadenes als caminadors?

A la tarda he fet una ninota de neu amb la Laura i l'hem batejat Tarja (Taria), com la presidenta de Finlàndia Tarja Halonen, que és molt simpàtica i molt blanqueta també.

Coses curioses de la neu a Helsinki? Doncs que els autobusos segueixen anant igual de follats, els trens funcionen, les iaies rellisquen, jo també, i les mares porten als seus fills a l'escola arrossegant-los en trineu, en comptes de les orelles. Quan neva la gent surt al carrer com una mica més contenta, saps? Sembla que somriguin i tot, però potser només arrugen la cara del fred, no ho tinc gaire clar...

Salut!

Primera nevada

2008-11-23T12:09:00.004+02:00

Està nevant a saco Paco! Els carrers ja estàn quedant ben blanquets i és fantàstic estar a casa un diumenge escoltant Rosario amb la calefacció al màxim i mirant per la finestra com cau la neu sobre els carrers helsinkians. Ahir vam fer la primera guerra de neu i el primer tres en ratlla a terra. D'aquí una estona haig de marxar perquè he quedat amb l'Estel·la per estudiar finès, que ve molt de gust amb aquest temps...

Dijous tenim l'examen del suomi kaksi i està la cosa negra... A la última classe, no se li acudeix res millor a la profe que explicar dos temes nous! Dos: el pluskuamperfekti i el nominativi! Si no sé com és el plusquamperfet en castellà, com ho haig de saber en finès!? La profe cabrona en qüestió es diu Sanna però en realitat és molt maca. Va a destajo sempre però té molt sentit de l'humor. Jo crec que l'Estel·la i jo li agradem molt, a part de ser dels més joves de la classe, sóm molt apanyats, i la profe ens mira molt i somriu. Potser és per la cara de nomecuescodenada que fem, no se...

Dimarts a la tarda vam anar a patinar sobre gel a una pista que hi ha a Kallio, on vivíem abans. Heu vist mai una d'aquelles pelis yanquis de nadal on tohom patina superfeliç en una pista de gel immensa al mig del carrer amb nadades de fons? Doncs és això però en comptes de nadades sona heavy metal de fons (Gerard, has de venir!!). Una part de la pista és pels que juguen a hockey i l'altre és pel "poble". I si, vaig caure, amb totes les meves ganes de costat sobre un dels ossos més sortits que tinc a la no-cadera. Encara tinc el blau que ja comença a ser gris... quina angúnia! A l'apartat "àlbum de fotos" hi ha penjades les últimes fotos.

Ahir vam formalitzar la relació amb la Laura: em va presentar al seu pare i la seva família, que mira per on, viuen al costat de casa meva. Molt macos i molt apanyats, la veritat. El millor és que tenen un fill d'onze anys que es diu Juho (Iujo) i busquen un profe de piano perquè li ensenyi quatre coses. Tachán! O sigui que d'aquí dues setmanes comencem! El nen és super maco, té tots els Legos que et puguis imaginar, fins i tot els de Star Wars. Ara han tren els ninotets Lego del C3PO, l'androide daurat, sabeu? Doncs aquí jo em volia marcar un punt i li vaig dir "mira aquest és el zetrespeó, no?" En això que se'm queda mirant i em diu "no, es diu citripiou". O sigui que jo li ensenyaré a tocar el piano i ell m'ensenyarà a pronunciar bé l'anglès...

I per acabar, una altra anèctoda. La setmana passada vaig baixar a posar l'assecadora a la sala de les màquines. Feia molt fred, així que quan vaig acabar vaig pujar corrents les escales per ficar-me ràpid a casa. Arribo a la porta del pis, poso la clau a dintre el pany i la porta no s'obria. A vegades passa, la clau no acaba de funcionar bé i has de ser insistent. I res, jo allà clikclik clikclik i la porta no s'obria. Joder, me cagun la puta! I res. Vaig estar a punt de trucar a HOAS i tot però al final vaig tornar a provar-ho i la porta es va obrir. Una noia molt amable havia obert des de dintre. Els meus companys de pis tenen tots nòvies i jo no controlo gaire les seves cares, aixi que vaig pensar que seria la novia d'alguna de les Maris. I res, que entro, li dic hola, li dono les gràcies per obrir-me i em començo a treure les sabates. Perdona -diu- crec que t'has equivocat. Pausa, silenci, incertesa, tensió. Què? Miro el terra -estora nova-, les sabates -totes de nena-, el menjador -planta tropical nova, sofà vermell-, ups! On estic? Al segon pis, em respòn amb una cara de qui-ets-estic-flipant. I jo que estava a punt de dir-li "benvinguda a casa! com va el fred"! I resulta que amb les presses havia començat a pujar escales i escales i em vaig passar de pis! Que fuerte!

En el temps que estat escrivint, s'ha posat a nevar més i més fort! Fa molt vent i no s'acaba de veure bé si la neu cau del cel o puja del terra. Això si que és blanco puro i no el que diuen els de l'Ariel!

Salut i bons abrics!

Moderns a la Terra de Mordor

2008-11-17T22:23:00.003+02:00

Comença a fer fred, ara de debò. No és allò que dius "ui, quina rasca avui", no. Fa un fred de puta mare i hi ha previsió de neu per dimecres! I yo con estos pelos! El termòmetre diu que estem a un grau però jo no m'ho crec, aquí són forts fins i tot els termòmetres, no me jodas. Rollo llac després de la sauna: a veure quí té més testosterona de reno i aguanta més! La setmana passada va estar plovent cada dia i avui tots els bassals que han quedat estaven congelats. Més d'un helsinkià, jo inclòs, pensant que no era gel n'ha trepitjat algun i ha fet aquell moviment de malucs que et cruixen fins i tot les apòfisis i veus en càmera lenta com un peu se'n va a Cuenca i l'altre a San Sadurní d'Anoia. Després fas una cosa estranya amb el clatell i no caus però ja vas tort per tota la setmana. Jo amb aquest fred pateixo mogollón pels modernitos. Bé, pels modernitos i pels gossos patada -o lamechochos, segons el suburbi. És una putada ser modern perquè no pots posar-te anoracs gruixuts, ni xiruques, ni llanes que no siguin del mateix color que els calçotets i sempre has d'anar amb aquelles bambetes de plàstic de merda i jaquetetes finetes que insinuen fins i tot els pelets del pit que t'has oblidat de depilar. Ara, amb la nova llei per moderns els deixen portar botes d'aigua però clar, han de ser especials per moderns, i no s'hi valen les del Pryca perquè se'ls poden fer malbé les ungles dels peus. I clar, els pobres passen un fred i es mullen! L'altre són els gossos patada, que deuren morir tots exterminats pel fred i l'afonia cada hivern, pobres. Quin patir!

Per cert, ha arribat el dia del notición! No és que avuí sigui cap dia especial super important per dir-ho però com ja he sopat, he vist la sèrie i m'he fumat el cigarro d'amagat perquè les Maris em renyen, doncs mira, ho dic ara i ja està. Vaig dir que era una cosa super guai i emocionant, no? Del pal, he decidit convertir-me a l'Islam o he decidit fer la volta al món en patins en línia. Doncs si, és super guai i emocionant però no tant. És super guai perquè és una cosa nova, que no tenia prevista, que té bona pinta i és emocionant perquè no sé massa bé com anirà i falten coses per tancar i aquesta incertesa mola mogollón, no? L'Estel·la no està embaraçada d'un xinès ni hem decidit tenir-lo junts, no patiu. Me'n vaig a viure amb la Laura!

Uuuh! Que notición! Doncs si, què pasa!!! Ja sé que molava més que l'Estel·la i jo tinguéssim un fill xinès però no, a vegades l'emoció no està en els culebrons sinó en les petites coses, vale! I no cal anar a la Xina per flipar! La Laura va trobar un pis amb dues habitacions, lavabo (amb banyera en un país sense sequera!!), cuina i balcó i em va proposar viure emb ella. Jo acabava de traslladar-me a Pitäjanmäntie però després d'una setmana de viure "sol" vaig veure que potser Hèlsinki no és el millor lloc per tancar-te al teu pis i viure com els ermitans. A més, la Laura mola molt i crec que ens ho passarem molt bé. Ella és finesa però ha estat deu anys vivint fora de Finlàndia, on ha après a riure, a exterioritzar emocions i a interrompre a mitja conversa al seu interlocutor, que mola molt i aquí està molt poc de moda encara. El barri on anem a viure es diu Ruskeasuo, que no té cap dièresi i no em dóna tanta feina quan l'escric, mira: ruskeasuo, ruskeasuo, surkeasuo, kusreusoa, kruseaous!!

L'altre dia no tenia res a fer i em vaig posar a investigar si té algun significat ocult com Kallio -La Roca!-, i no t'ho perdis, Ruskeasuo vol dir Pantà Marró! En castellà seria com La Ciénaga Marrón, que té un rollet al Señor dels Anells. I de fet, la tardor a Helsinki és com la Terra de Mordor, que ni els elfs surten al carrer. Però seguim analitzant, que mola molt: Ruskea vol dir marró i Suo, pantà. A que no sabeu com es diu Finlàndia en finès? Suomi. Molt bé, tres minigallifantes! I què té de graciós? Doncs que si Suo vol dir pantà, Finlàndia vol dir... Pantalàndia! Qué fuerte! Hola què tal, em dic Dani i visc a Cienagalandia, que da un buen rollo...! No sé si em mola més Pantalàndia o Pantània, que creieu? Pantània sona com a musical de Broadway, no?

En fi, que tot és molt emocionant i imprevisible a la Vila de les Granotes, i li dono la raó a la Roser de La Sínia quan em deia "Ets el cul d'en Jaumet, Daniel, que mai s'està quiet!".

Salut, Roser!

La Alemària i les Maris

2008-11-10T20:03:00.007+02:00

A veure, se m'acumula la feina. Tinc tres temes dels que vull escriure: l'alemanya estúpida, les Maris amb les que visc i una nova aventurilla que em roda pel cap. L'aventurilla la deixaré per més endavant perquè és molt guai i emocionant, i així m'asseguro que no podeu dormir de nervis pensant en quan torno a escriure, vale?

Doncs a veure, l'alemanya estúpida. Com molt bé va dir la Rebeca al seu darrer comentari, té un caire Mariarosenc. Per qui no va anar amb mi a classe a l'EGB, la Maria Rosa era la jefarra de la classe. Saps la típica nena rossa, guapa, pijeta, líder, tope a la moda i marimandona de merda? Doncs això mateix. Quan tothom portava les botes d'aigua i el xandall de bossa d'escombraries amb ratlles liles a la supermoda vuitantera, ella ja portava bambes de bota alta i malles. La moda de les malles negres se la va inventar ella, no et creguis! I no s'acaba amb les malles: les cintes del cap tope amples que només deixaven veure el clatell i el serrel partit en dos a l'estil destral clavada a la closca també van ser invenció seva. Era una nena horrible, o estaves amb ella o estaves contra ella. O eres de la seva banda o eres un margi. Ya no te estoy! Wala!! La Maria Rosa no le está!! Pues yo tampoco le estoy!! Ya no les estamos!! Un dia va fer una enquesta preguntant com ens agradava dir-li, si Mária o Rosa. Hola què tal? Al final les votacions -tongo- van dir que Maria era més chupiguai! I és que el chupiguai també se'l devia inventar ella, com era tant super super super espavilada... Cada any deia que marxava del cole i apa, tothom a plorar i fer-li regal. I després la petarda no marxava! I ja estàvem els margis un altre cop cagant-nos en la Mària dels collons.

L'alemanya estúpida. A veure, és d'Alemanya -que també és un puesto molt ordenat i amb gent molt ordenada que fa cas de tot- i està fent l'Erasmus al departament de Music Education com jo, aquí a la Siba. No vull dir el seu nom però li podem dir Alemària, vale? Que com és tant llesta és capaç de trobar aquest bloc, entendre'l i llegir com rajo d'ella... El primer cap de setmana de classe hi havia una trobada de tots els alumnes de MucA (Musica Education) i jo venia tant empatxat de Jyväskylä d'activitats, gatzara i xerinola que mira, només de pensar en 50 persones tancades un una casa a la muntanya cantant pedra pedreta i olles olles de vi blanc totes són fetes de fang, em va fer una mandra anar-hi que vaig dir que no hi anaria. En això que la tia em diu "I per què no vens? Serà molt interessant, coneixeràs molta gent, aprendràs molt!" I jo "Bueno... és que... mira, tinc molta feina aquest cap de setmana... si, haig de... bueno, uff!! Tinc molta feina!!" Ja em diràs quina feina podia tenir jo la setmana abans de començar classes però escolta, que no tenia ganes d'anar-hi i punto pelota, vale! I la tia es va ofendre mogollón perquè m'ha retrét com tres vegades la meva absència en la puta trobada! Ñiñiñiñí!! No vas venir a la primera trobada!! Ñiñiñiñiñí!! Clar! Com no vas venir...

Estic fent un curs que es diu Luomus, que no sé dir ben bé de què va (quart tema) i a que no saps quí el fa també? Doncs si! La Novasveniralcurssuperdivermargidemerda! Hi ha moments en què hem de treballar en grup i no vegis! Ñiñiñiñiñí, tu has de fer això... Ñiñiñiñí, no, això no queda bé, millor allò, ñiñiñiñí... Uff! Costa molt descriure la seva veueta aguda i estrident... Ah! I el millor!! És capaç de somriure tocant-se les orelles amb la comissura dels llavis i de cop tornar a la seva cara rància natural de sempre en qüestió de dècimes de segon, decisegons! Quan et veu, primer fa que no t'ha vist i de cop PAM! Dentadura Profident! I llavors gira la cara i PAM! Cara rància! PAM! Et miro! PAM! Passo de tu!

Les Maris de Pitäjänmäntie. Com vaig dir en capítols anteriors, visc en un pis que té quatre habitacions cadascuna de les quals té lavabo i cuina inclosos. Això mola perquè si vols et pots quedar tot el dia a l'habitació sense intraccionar amb ningú, escrivint al blog i agafant depres. Dels tres amb qui comparteixo sala d'estar i passadís només en conec dos, les Maris de Pitäjänmäntie. Un toca el piano i fa tres anys que viu en aquest pis (és la Mari Superiora) i l'altre toca el violí i porta només uns mesos (la Herama Mari). A la sala d'estar, que és comú, hi tenen una planteta, un sofà, una butaca i una tele per jugar a la Play Station i veure pelis de soldats. La Mari Superiora seu al sofà a i la Hermana Mari a la butaca de l'Ikea, com les bones jerarquies marístiques dicten. La Hermana Mari està obsessionada en que tanqui bé el balcó quan surto a fumar, perquè es veu que sempre m'oblido de passar alguna de les catorze baldes que hi ha i clar, no sigui cas que entri algún Pare Noel escalador cabrón a robar-nos la planta tropical! Són la hòstia, si no miren una peli o juguen a jocs bèl·lics, netejen les habitacions junts, o cuinen junts, o miren videos del You Tube junts, o posen rentadores junts, són tant entranyables... Me'ls imagino com els micos, traient-se les borilles l'un a l'altre cada dia abans d'anar a dormir. El tercer que viu al pis no l'he vist mai. Estudia matemàtiques i deu estar tot el dia tancat a la Universitat trencant-se la closca calculant el nombre de gotes que et toquen quan plou depenent de si camines o corres. Jo sempre he cregut que et toquen les mateixes.

En fi... mu bonito mu hermoso tó. I parlant de bonito, poso dues fotos del pis. Una tal i com Déu el va portar al món i l'altre després de la meva visita a totes les botigues de segona mà de Hèlsinki. Els llençols no són de segona mà, eh! Quina angúnia!

Fixeu-vos en el detallet de la làmpara a joc amb les cortines que són més petites que la finestra. Em faré interiorista! Encara falten coses però poc a poc, bona lletra i les millors ofertes!

Salut!

Tu ets el terra

2008-11-08T10:39:00.004+02:00

És dissable. Són les deu i mitja del matí i m'ha sortit un mussol (orzuelo en espanyol, que rima amb mussol). Debem estar a uns dos graus -no estic segur si positius o negatius- i el cel està tapat, amb un color entre gris i blanc. Sol? Holaquetal? En fi, un festival d'alegria a Pitäjänmäntie un dissabte al matí! M'han de portar el llit nou de deu a dues i estic assegut a terra fent el cafè i intentant no pensar que els senyors que em porten el llit han tingut un accident amb el camió de mudances i que el meu llit s'ha trencat i està al mig de la carretera partit en tres trossos. Per què quan algú arriba tard o a una hora indefinida pensem sempre el pitjor? Encara que aquest algú sigui un puto llit de segona mà?!

Per fi deixaré de dormir a terra com un homeless però amb home i aquesta nit dormiré a sobre un somier amb quatre potes i matalàs, com un senyor! Vaig anar l'altre dia a un lloc de reciclatge, que és una barreja entre abocador, Ikea per pobres i lloc de trapitxeos -jajajaa! trapitxeos! m'he fet gràcia jo sol!!-. Si tens un llit o un microones o una televisió en blanc i negre que no vols o un tocador de la teva rebesàvia que et molesta a la vista quan entres a casa ho pots portar a un lloc on ho restauren (netegen, desinfecten i tapen foradets) i ho venen tirat de preu. Tot el kit de descans (somier+potes+matalàs) m'ha costat 43 euros! Si, si! Vaig estar per comprar-me'n dos, mira què et dic! I no et pensis, eh, que ningú parlava en anglès en aquell antro. Ja em veus a mi, amb el diccionari buscant com es diu somier amb potes i oferta especial en finès! Quins nervis vaig passar! Després de la gran compra vaig anar a una altra botiga que és com un Dia, però amb coses de la casa, així com mal posades als prestatges i amb superofertones!

Dormir en una habitació buida té la seva gràcia, no et pensis. En aquesta és una mica rollo Zen. A més el terra és de color blanc (o ho intenta) i és com viure en el buit, com el pequeño Buda. Al principi vaig pensar que potser comprant-me uns bonsais, uns ninotets d'aquests que es penjen a la finestra, una canya de bambú i un gat d'aquells que mouen el braç sols ja en tingria prou. Una mica de meditació i visualitzacions de la zona lumbar i, escolta, res de matalassos, poder mental! Però no, he arribat a la conclusió que has de ser un crack del Ioga per poder dormir cada dia a terra i el que és pitjor, aixecar-te al matí. Eh! Va en sèrio, eh! Que sembla fàcil però quan has dormit tota la nit a terra i et despertes al matí, i veus el sostre tant amunt i el terra tant a prop, i tens les cervicals on les lumbars i les lumbars on el clatell, i el mussol que el pressiona la parpella, aixecar-te fa com una mena de vertigen que no sé si m'explico! El millor és que no et pots aixecar amb el peu esquerra pequè tot tu estàs a terra. En tot cas t'aixeques amb la mà esquerra. Tu ets el terra, pequeño saltamontes!

Ara vaig a llegir el Harry Potter que s'està posant molt interessant! Aquests mags són la hòstia, tu! I ara que dic això, m'acabo de recordar que hi ha una tia que no trago d'aquí la Sibelius. Ja rajaré millor d'ella més endavant però el cas és que fem una assignatura junts i és una mandona del copón. Ahir no em vaig poder aguantar i li vaig dir "ets la polla tia!". I clar, es va quedar tota sorpresa i em va preguntar la traducció en anglès. Quina mania amb traduir-ho tot, joder! Què li haig de dir? You are the cock?

Salut! Health!

Veo, veo... qué ves?

2008-11-04T21:30:00.006+02:00

Quan vaig entrar per primera vegada al pis de Kallio em va molar bastant. És un pis que no està malament i tot i no estar pensat per a que hi visquin dues persones que no acostumen a dormir juntes perquè no els ve de gust, té el seu encant. Tanmateix (encara no havia dit tanmateix!) a mida que passaven els dies i m'anava fixant en els detallets, se'm feia cada cop més carregós, saps? Els platets tots igualets d'aquells que pesen un ou, les tacetes del cafè a joc amb els platets i els mantellets amb dibuixets de colors, la batedora d'ous elècrica, el tallador a dauets d'all autòmàtic, la torradora treta de 2001 Odisea en el Espacio, les fotos de París penjades a les parets, les postals dels viatges dels col·legues enganxades a la nevera, la foto de James Dean a sobre el sofà (¿?), l'ase de coure en miniatura per posar-hi la sal i el pebre... No sé, totes aquelles coses que fan que el pis no te l'acabis de sentir teu encara que t'hi deixis mig atur al lloguer, m'explico? Pensava "joder, és que té massa coses, no es pot tocar res perquè tot té un lloc i sembla una caseta de nines, em molaria viure en un pis i guarnir-lo a la meva manera".

Doncs ves per on, que Déu m'ha castigat! Mira si té feina l'home per altres puestos del món que ha hagut de venir aquí, on Crist va perdre les espardenyes a les vacances de Nadal, a escoltar-me i fer-me cas! A mi, que no tinc manies per cagar-m'hi a sobre! Voliiies un piiiis per guarniiiiiir? -M'ha dit amb aquella veu tan greu que té- Doncs tééé, un piiiis per guarniiiir! RACATÁN!! I aquí ha aparegut el pis nou de Pitäjämäki. PLOFF! Que si Jyväskylä costava d'escriure, jódete amb les dièresis! I les dièresis no són el pitjor, eh? Que el pitjor és que el pis en qüestió no té res!! Rian de rian, que diu la Piaff!! Ni una miserable cadira!! Ara si, una cuineta dels PinyPon molt cuca i un lavabo molt maco, però RES MÉS!! Un pis vuit per decorar, maquillar i posar ben maco com em surti a mi de les ungles dels peus, toma ya!

No m'ho podia creure. Vaig anar al pis per primera vegada ahir amb la intenció de comprovar si la clau era la correcta i provar si hi havia internet, no et pensis. La idea era anar portant coses aquesta setmana i fer-hi nit abans del cap de setmana. Pero mira, quan entro per la porta i veig aquell terra tant gran, i ni una ombra... Veo, veo... Qué ves? Nada, y tu? Calla, dic, obre el llum que sembla que no hi hagi res. Clik, clik, clik. Merda, no funciona, comencem bé. I això que entro del tot, i res, ni l'ànima de cap moble, res. Mira si no hi havia res que s'havien endut fins i tot la bombeta de la làmpara! No me lo puedo creer! Seràn rastreros! Amb un llum que hi ha a sobre dels fogons, vaig poder veure la magnitud dels 16 metres quadrats. La veritat és que no està malament, vaig pensar, i no està gaire brut... A veure el lavabo ... bueno, podria ser pitjor. La nevera ... al menys li han passat un drapet. Ups! Aquest calaix està trencat! Pero escolta, això dels mobles és molt fort, no m'han avisat! I d'on trec jo un llit, un matalàs, una taula, una cadira i un mirall ben gran per mirar-me cada dia i no sentir-me sol?! Demà vaig a HOAS i em queixo, hombre, a ver qué s'han pensao!

I així ha sigut. Aquest matí, abans de sortir de casa he buscat al diccionari les paraules bombeta, calaix trencat, parets brutes, mobles i chorros del oro. La darrera no l'he trobat però he pensat que ja m'espavilaria, que soy muy apañao. Arribo al HOAS i li dic a la noia:
- Clar, és que el pis no té mobles...
- A veure el contracte... Si, diu que no té mobles.
- Ups! Doncs... és que hi ha un armari trencat.
- Però està molt molt molt trencat? No es pot fer servir?
- Dona ... clar que es pot fer servir, però ...
- Doncs si es pot fer servir no passa res, no?
- Clar... -seràs fúrcia!- Però és que no hi ha ni bombeta al sostre!
- A veure que miro ... No, la bombeta no ve inclosa en el contracte del pis.
- Joder! Ui, perdó!
- El pis està brut o no?
- A veure, no està guarríssim però tampoc està com els rajolins de l'or.
- Doncs llavors tot està en ordre. Gràcies! Fins aviat!

I mira, m'ha agafat una mala llet que ni aquestes tres estàtues emblemàtiques de Hèlsinki m'han fet gràcia:

Avui he comprat quatre litres del detergent que té més coses radioactives i més essències de fruits del bosc de tots i m'he passat la tarda de Maruja al pis amb quatre guants de làtex a cada mà. Clar que el tio va treure la bombeta, el fill de finesa! Heu vist l'anunci del Pato WC, amb aquells bitxets verds que fan festes i riuen a dintre la tassa del wàter? Doncs jo he vist el mateix però em cantaven en finès! La meva amiga Laura, la okupa, m'ha dit que hi ha un parell de botigues i un mercat on venen mobles de segona mà tirats de preu, així que aquesta setmana faré ruta de drapaire, a veure què pesco. Ja explicaré com he creuat Hèlsinki en tramvia amb un somier, una taula i tres cadires a sobre en plan cargol, con la casita a cuestas...

Salut!

Castanyada, Tallinn i huracans

2008-11-02T12:46:00.005+02:00

Primer de tot, feliç castanyada! Espero que us hageu posat fins al cul de castanyes, panellets, moniatos i moscatell. Aquí a Helsinki no l'hem celebrat més que res perquè no hi ha castanyes. I una castanyada sense castanyes és una mica com un cap d'any sense raïm, no? Això em fa pensar en un cap d'any de fa molts anys, en què tenia una diarrea del copón i en comptes de menjar raïm vaig menjar dotze trocets de plàtan, que fan que no et caguis tant, i tant sovint. Si amb el raïm regalimes suquet i escups pinyolets durant els vint primers minuts de l'any mentre fas petons de feliç any nou, imagina't la pastarada que et pot arribar a quedar a la boca després de menjar-te dotze troços de plàtan en dotze segons i quatre quarts... Cagar, no cagues però deixes de menjar plàtan en anys! En fi, que per no haver de celebrar la Castanyada amb olives farcides, hem decidit no celebrar-ho, i s'acabó.

Durant les dues darreres setmanes hem patit una huracà a la zona de Hèlsinki. L'huracà Belén. El coneixeu? Doncs mira, és un huracà que no calla ni sota l'aigua però que és la mar de divertit i només causa lleus ferides a l'oïda mitjana, que es curen en un parell de dies. Per qui no la conegui, és una amiga que vaig conèixer quan estudiava al Conservatori de Terrassa. Podeu veure-la a ella i a la seva estada a terres elfes si cliqueu a dalt a la dreta. La veritat és que ens ho hem passat molt bé, hem agafat el "trans" (el tramvia en llengua beleniana) amunt i avall durant dues setmanes per visitar tota la ciutat. La setmana passada vam anar a veure una peli al festival de cine iberoamericà Cinemaissí (també hi ha el link), que l'organitza una noia que es diu Laura i que és argentina i un encant de persona. La peli es deia Tropa de Elite, de José Padilha (Brasil, 2008), una peli molt dura sobre la poli brasilenya. El pitjor de tot és que el protagonista és un militar corrupte fastigós i se suposa que has d'empatitzar amb ell... La cosa és que del sobreesforç d'empatia em vaig quedar sobat durant mitja hora en aquella butaca tant còmoda i em vaig despertar a mitja peli. Em va recordar una mica a la siesta que fas qua comença el temps de TV3 que dura des del primer mapa del satèl·lit Meteosat i acaba quan comença a sonar la musiqueta del Cor de la ciutat, capítol tropocientos. És com si estiguéssis despert però estàs adormit, saps? Somnies en els cumulonimbus, en els petits plugims de la plana central, en el rajolinet d'oli de rúcola de la Ruscalleda i en el bar Peris de Sant Andreu. I després et despertes amb una gana de xocolata que no t'ho expliques. Aquí el concert d'inauguració del festival:

El cap de setmana vam anar a Tallinn, que és la capital d'Estònia. Ho escric perquè així també m'ho aprenc, vale? Tinc un embolic al cap! A mi Estònia, Estocolm i Eslovènia em sona igual i ve a ser el mateix... Com Lituània, Letònia i Lapònia, saps? O el Churro, la Mediamanga i el Mangotero. Quin és el de la part de dalt del braç? El churro o el mangotero? No ho he sabut mai...

Tallinn és una ciutat preciosa. Mu bonito mu hermoso tó, com diu la Belén. Té un casc antic de l'època medieval tot mono, amb el terra de pedres trenca turmells i edificis antics i un altre casc modern amb edificis d'aquells alts de vidre i amb formes extranyes i fashions. A Estònia hi ha una altra moneda que no és l'euro, i el nom de la qual la Belén i jo no vam tenir collons a aprendre'ns. Els preus són més o menys com a Espanya i clar, si vens d'una de les ciutats més cares d'Europa se't en va l'olla comprant. El canvi de tarifes comença al vaixell que va des del port de Hèlsinki a Tallinn i la penya es fot un fart de beure a les set del matí que no t'ho pots imaginar. Tu estàs allà assegudet amb les lleganyes que no et deixen obrir els ulls i tot el vaixell està plè de borratxos bevent vodka i cervesa i caminant de costat a cosat amb més ènfasi que de normal estant en un vaixell a alta mar. Rollo pirates jou-jou-jou-la-botella-de-ron. Molt curiós!

A Tallinn vam dormir en un alberg molt xulo que el diu Vana Tom. Jo al Tom me l'imaginava rollo viking d'aquells pelrojos i amb trenetes, alt i gros, vivint en una casa de fusta i llogant habitacions de fusta i amb palla a terra i una vaca per munyir-te la llet pel matí. Però no, encara que sigui una ciutat medieval, ja han descobert les lliteres i els tetrabrik. Una cosa que se li va oblidar al Tom és canviar els matalassos cada cert temps perquè el cas és que vaig dormir sol. Mmm...quins nervis... Mmmm. Amb quí haurà dormit..? Doncs amb un microsistema!! Mira si n'hi ha de llocs al món on et poden acribillar les puces, que a mi m'havien de picar a Estònia! Puces estòniques!! Em van deixar com un colador!! A més, ja sabeu que les puces et piquen sempre a la part del cos que va de la cintura als genolls, no? Doncs un festival de rasca i pica pica i rasca pels carrers estonians molt graciós! Aquí un carrer estònic, o estoniès com preferiu:

Divendres passat la Belén ens va deixar a les cinc del matí. Això vol dir que la vam acompanyar a l'aeroport de Vantaa a les cinc del matí i que ens vam aixecar a les quatre i mitja de la matinada. Si algú té pensat venir a Helsinki, ni se us acudeixi agafar aquell vol barat que surt abans que surti el sol, vale?! Perquè us anirà a acompanyar a l'aeroport la Castanyera!

Per cert, he canviat el look i ara en comptes d'anar amb pintes de sudaca amb la jaqueta de Guate, vaig amb un anorac d'aquells anti vent, anti neu, anti pluja, anti puces, anti tot! I també amb un gorro de llana d'aquells amb pompons tope divertit. Només em falta tenyir-me de rós i posar-me lentilles de color blau i ja estic fet tot un elf!

Terve!

Peix Rei, Dalcroze i altres danses

2008-10-28T10:13:00.006+02:00

Ara explicaré com va anar aquell cap de setmana amb la gent de Music Education de la Sibelius (Muca de la Siba), vale? Anteriorment vaig dir que aniríem a una casa a la muntanya a fer activitats didàctiques en plan de cançons, danses, moviment, jocs... una mica com fem cada dimecres al matí a la classe de Music and Movement, no? Doncs, no. No va ser així. Una de les coses que et pot passar quan estudies en un país on es parla una llengua elfa és que et pots apuntar sense voler a un curs de danses tradicionals fineses pensant que vas a fer un curs intensiu de Dalcroze. I així va ser.

Comencem pel principi. La gent que va anar al curs són els estudiants de primer curs de Music Education, el que seria Pedagogia FMBiG a l'Esmuc però amb molta més gent. Si l'any en què vaig entrar jo a aquella maravellosa escola ho vaig fer amb dues persones més, a la Sibelius cada any entren uns 30. Si, si! Aquí han arribat a la conslusió que els profes de música són molt importants i és la carrera on hi ha més places, veus quines coses? Doncs això, que vaig anar amb tots els estudiants de primer curs, edat d'entre 18 a 20 anys, tot de nens i nenes rossos, alts, guapos, que canten i toquen molt bé de tot. En definitiva un High School Musical a la finesa i sense tant maquillatge. Mira que no volia rajar perquè són gent molt maca però és que la comparació em mola molt...

La casa on vam anar es diu Kallio Kuninkala i és l'antiga casa de la filla de Jean Sibelius, que la va regalar a la Sibelius Akatemia perquè hi pogués fer els seus cursets i les seves coses als afores de Hèlsinki al costat d'un llac, amb la tranquilitat del camp, amb casetes de fusta, sauna, menjador, pau i pudor a caca de cavall.

La cosa és que jo anava amb la idea de fer coses didàctiques, com ja he dit. I res, que arribem allà, deixem les motxilles i entrem a la sala gran. Jo ja tenia més o menys una idea preconcebuda del que faríem perquè el High School Musical ja l'he passat i sé més o menys quines activitats es fan en aquesta mena d'encontres: rotllanes, rodes de noms per conèixer els companys, treballar el sentit de grup, jocs de psicomotricitat, improvisació, pilotetes de goma, cançonetes, etc. I això que de cop ens posem en rotllanetes i comença a sonar una música així com antiga, saps? I res, jo pensava "aquesta gent es deuen saltar la part de treball de grup, mira, ja són amics d'abans" i després ens posem per parelles i comencem a muntar coreografies, que si minuets, que si polques, que si chacones, i jo que no li trobava la didàctica per enlloc... Total, que em dóna per preguntar si el curs de didàctica el faríem avuí o demà. I ja veus a la meitat de la gent partint-se el cul: Jou-jou-jou! Jou-jou-jou! (perquè són finesos). Això d'anar seguint el ramat sense saber on vas ja m'havia passat un parell de vegades però mai m'havia allunyat 50 Km de casa per equivocació! I res, amb molta concentració i respiració diafragmàtica em vaig convèncer a mi mateix que les danses tradicionals fineses m'interessaven molt i apa, a fer saltirons!

Aquí, moments abans de la meva revelació:

Dissabte a la nit vam fer sessió de sauna i vaig explicar el final de Los Serrano per equivocació... I mira que no l'he vist mai! He dit que a Finlàndia posen Los Serrano a la tele cada dia i que és tope famós? Doncs és com el que seria per nosaltres la Cristal, el Falcon Crest o la Betty la Fea. La cosa va anar així:
- Ei Dani, ets d'Espanya, no?
- Si, de Barcelona.
- Ah! Doncs deus conèixer Los Serrano, no?
- Bueno, n'he sentit a parlar però no ho he vist mai... Aquí està molt de moda, no?
- Sii!! És la meva sèrie preferida! Aqui anem per la sisena temporada. En té vuit, no?
- Doncs mira ni idea ... no se ...
- Oh, pensava que sabries el final ... es mor algú?
- Doncs ja et dic que ni idea ... a veure que penso ... mmm ... és una sèria on surt una tia rossa, així guapa, que fa de mare? - Aqui em referia a la Belén Rueda, que va causar depressions a mitja Espanya qua va morir a la sèrie-
- Siii!! No fotis que es mor!!??
- Mmm... no... si no l'he vist mai... no se...
- Merda!! La Lucía es mor!! -Ells diuen Lutzia- Merda!!! Merda!!!
- Ups...

I ja veus als catorze tios suats de dintre la sauna amb les mans al cap i fent dol per la Lucía de Los Serrano, que es va morir fa tres anys, no t'ho perdis!!

La nit va molar molt. Es van organitzar grupets de deu i ens vam repartir a les cases on hi havia habitacions per dormir. La nostra era una mansió! Dues plantes, quatre lavabos, sauna, cuina, balconets, tropocientas habitacions i dos pianos! La gent de la SibA són uns músics que t'hi cagues.Tothom sap tocar el piano i com a a mínim dos o tres instruments més. Els pots demanar que toquin des de Michael Jackson, REM, Madonna fins Keith Jarret, que els tios pillen el piano, el violí o el que tinguin per davant i apa, a tocar! Improvisen tots els estils com monstres! Jo no parava de resar "que no em faci tocar, que no em facin tocar".

Aquesta és la casa on dormíem, Metsa Kuninkala, que vol dir Rei Peix del Bosc. Maco, eh? De fet no se si té gaire sentit traduir aquestes coses... suposo deu tenir el mateix sentit que traduir Malgrat de Mar. A Pesar de Mar?

La setmana que ve em trasllado al barri que té més puntets a sobre del nom de Hèlsinki: Pitäjämäki. Un, dos, tres... nou!! A veure si no perdo res pel camí.

Nähdään!

Una de calç i una altra de sorra.

2008-10-21T00:15:00.005+03:00

La de calç: tinc pis nou! La de sorra: se'm va morir el meu super ordinador que no tenia ni un any de vida i no he pogut descriure la meva eufòria i fer públic el notición fins ara perquè els teclats dels ordinadors finlandesos tenen molts signes estranys que em posen nerviós i no tenen l'accent obert de paraules com tòfona, ermità, o atmosfèric, que tant m'agraden. Per cert, us heu preguntat d'on ve això de la calç i la sorra? I quina de les dues és la bona, si la calç o la sorra? Doncs dels paletes, no t'ho perdis! Per fer la massa amb la que construeixen coses fan una barreja de calç i de sorra. La calç és el material car i la sorra és el material barat i més abundant, o sigui que un representa les coses importants i bones i l'altre les banals i dolentes. I per això es diu una de calç i una altra de sorra i no una de chocos i una altra de nous de Macadàmia. A que si, Arnau? Per cert, vam quedar que Macadàmia era un país?

Doncs això, que l'Estel·la i jo ens divorciem de bon rollo i hem fet allò que tanta gent ha hagut de fer o, si més no, ha pensat en fer en algun moment de la vida marital, que és cridar al nen i parlar: Niño, ven p'acá, siéntate en el sofá un momentito con nosotros que papá y mamá tenemos que hablar contigo. Que yo no he sío!! No, no! Tranquilo, no has hecho nada! Escucha, ven p'acá que sólo hablamos. Mira, papá y mamá se quieren mucho mucho mucho mucho y te quieren mucho mucho mucho mucho a tí también. Pero a veces, las personas mayores, se quieren mucho mucho mucho pero ya no quieren vivir juntitos. Pero eso no quiere decir que no te quieran a ti, eh! Que te queremos mucho mucho mucho! Pero a partir de ahora ya no viviremos juntitos, sólo es eso. Entiendes? Manolo! Dile algo al niño que no has dicho nada en toa la noche, y mira que cara de asustao que hace el chiquillo! Tu tranquilo hijo, que algún día cuando seas mayor lo entenderás. Y no te preocupes que te queremos mucho mucho mucho mucho mucho. A que si, Manolo? Ay! Siempre igual! Si es que hay que sacarle las palabras con sacacorchos al hombre! Demasiao he tardao, hijo!

Aquí l'Estel·la en plan Mari passant l'aspiradora:

El dia 3 de novembre em trasllado a un pis al barri de Pitäjämäki, que és on està l'edifici P de la SibA, allà a tumar pel cul. Si? És un pis de quatre habitacions però en totes les habitacions hi ha una petita cuina i un lavabo per tu solet per deixar-ho tant desordenat o tant net com et roti. I es que també et pots rotar amb tranquilitat perquè són pisos fets per a estudiants de la Sibelius i les habitacions estàn insonoritzades, així que et pots rotar i cuescar amb llibertat sense haver de fer veure que han estat les botes que han fregat amb el terra. Mira, aquest és un plano del pis, la meva habitació és la del mig. Podeu imprimir-lo i jugar amb els PinyPon.

Aquest cap de setmana he estat en una casa super xula als afores de Hèlsinki fent un curs amb els estudiants de Music Education (MucA en plan enrollat) de la Sibelius. O sea, con los MucA's de la SibA! La cosa és que ha molat mogollón però ja ho explicaré més endavant perquè ara és tard i vol ploure.

Salut!

Nota: Marijo!! Así que te vas a Yanquilandia!!?? How strong!!

La tardor... susto!

2008-10-07T19:56:00.005+03:00

La tardor ja ha arribat,
és el temps de les castanyes.
La tardor ja ha arribat,
ja no tindrem més calor.

Menjarem moltes castanyes,
picarem petits pinyons.
Menjarem moltes castanyes,
picarem petits pinyons.

La tardor ja ha arribat i porto tota la tarda cantant la cançoneta dels collons. Us ha passat mai que se us enganxa alguna cançó que no sabeu d'on ve i per més que us esforceu en oblidar-la o canviar-la per una altra ja no hi ha manera? La vostra neurona l'està cantantamb veu de Pitufo Maquinero, la tardor ja ha arribat... Per què deu passar això? I per què vas fent coses i puges al tramvia, i vas a fer la rentadora, i et prens una cervesa i la segueixes cantant en veu alta sense voler? La veueta, menjarem moltes castanyes... I per què ningú et diu res? I per què al final de tot, sense voler, sense cap motiu aparent, de cop la canvies i et poses a cantar cuando llega el calor, los chicos se enamoran, de Sonia i Selena? I per què sé de qui és aquesta cançó tant horrible? I quina cara tenen aquestes dues? Segur que de fúrcies. I la neurona tota contenta, es la brisa y el sol...

La tardor ja ha arribat i Hèlsinki està preciós. No em posaré a explicar els mil colors de les fulles dels arbres, i les postes de sol vermelles i roses sobre el Mar Bàltic, ni em posaré en plan poeta perquè aquestes imatges ja estan sobades i ben sobades per poetes millors que jo, però que no rajan tant. Només vull fer saber que això s'està posant molt maco, i que les neurones canten.

Ara canviem de tema, ja n'hi ha prou de tardors, fulles taronjes, postes de sol roses, festivals de colors, Sònies i Selenes. Tornem a la Sibelius, que n'he parlat molt poc i malament, i és on em passo la major part del dia. Explicaré quines assignatures faig, vale? Que és molt interessant i fa molta enveja llegir-ho quan estudies en un país molt a prop d'Àfrica, on la música és una "maria" de merda i la pedagogia és com sociologia o la literatura comparada, a tothom li sembla tope guai i tope interessant però ningú té ni puta idea del que és ni per què serveix.

Dilluns tinc tres assignatures: solfeig, direcció de cor i danses africanes. Ja sé que aquesta última fa molta gràcia però la deixo per després. El solfeig és el de tota la vida, el de así me lo aprendí yo, però amb moltes audicions, dictats, exercicis d'afinació, d'oïda i aquestes coses frikis que mi m'agraden. Si algún erudit us diu mai que la música és un llenguatge universal digueu-li que és mentida podrida. Aquí ningú canta do-re-mi-fa-sol com diuen al cole, sinó ce-de-e-ef-gue, i si hi ha sostinguts i bemolls la cosa canvia, no t'ho perdis. Nosaltres quan veiem un do sostingut (do almohadilla, pels no-lectors de partitures) cantem do i ens quedem tant amples. Aquí cada cosa té el seu nom i un do sostingut és un cis. El mateix amb el sol bemoll (sol amb aquella be alta estranya), que aquí és un gues. Total, un embolic de Ca l'Ample (és casa d'algú Ca l'Ample, o un restaurant de calçots). La cançó del Cargol, cantada aquí seria alguna cosa semblant a això:

ce-de-e, al jardé
e-ef-gue, hi ha un carguel
ef-e-de molt viatger (aquest si!)
e-de-ce tot rodé

Sona francès, no? Ara les danses africanes. No t'ho perdis! Danses africanes! I amb un africà de veritat, negro como el tizón, amb tambors de pell de zebra (quina angúnia!), i que es diu Chiwalala! Aquesta classe és divertidíssima, tot ple de nenes i el Dani. Hi ha tot de moviments que anem aprenent i després fem sèries on ho ajuntem tot. Hi ha un moviement que jo li dic el moviment "susto" perquè és com tenir un espasme curt i fort per tot el tronc, com de treure pit i amagar-lo, des de l'estèrnon. El profe diu alguna paraula en anglès però com no l'acabo d'entendre, jo l'he traduït així, goita. Susto! Susto! I totes amb els estèrnons amunt i avall, quin riure! El més difícil és un pas que es tracta de moure el pit de costat a costat a La 440Hz. Pels que no sou músics, això vol dir que has de fer com un tembleque de pit a l'estil Shakira, amb una freqüència de 440 vibracions per segon (Hertzs). És graciosíssim perquè et tremola tot menys el que t'ha de tremolar: els braços a l'estil gallina, el cul rollo pepona, el cap amb els ulls oberts com òrbites...Susto! Susto! I apa! Després, amb tota la suamenta africana vaig a classe de direcció de cor. No és el típic cor pilot de set matats que no saben cantar o les típiques pràctiques de direcció on dirigeixes cinc minuts cada quatre setmanes i mitja, eh? Aquí es tope seriós. Cada dia hem de dirigir alguna cançó i tocar la reducció a vista al piano, que no és moco de pavo.

Dimecres tinc Music and Movement, que és metodologia Dalcroze bàsicament, super interessant! El proper cap de setmana anem una trobada de dalcozians i estarem dos dies fent activitats musicals, talles descalços, jocs didàctics i coses divers en una casa a la muntanya a les afores de Hèlsinki. Si, molt jipi! I ara el millor: la classe de piano jazz. Si! Al piano clàssic li han donat per la taula harmònica! Quan vaig arribar aquí vaig pensar mira, ciutat nova, ambient nou, llengua nova, botes d'aigua noves, per què no instrument nou? total, si no dic res a l'Esmuc no hi ha d'haver cap problema, no? I així vaig fer. Com a la SibA confien en que ets una persona madura, que saps triar el que vols segons els teus interessos professionals (no com a l'Esmuc, senyor director! Ah, no! Que no ho pot saber!) el currículum te'l fas tu sol i tu tries les assignatures. En definitiva, que d'ara en endavant les Suites de Bach les tocarà la seva Ana Magdalena! Molt guai el piano jazz, i molt xungo! Tu els veus als tios allà amb els ulls tancats, l'esquena corvada, movent els peus i anar fent notes plim plim plim però no és tant fàcil, eh? Que són moltes coses! De moment, encara sóc una mica lerdo però la noia que fa classes conjuntes amb mi de tant en tant també és lerda com jo, o més, i això em fa sentir millor.

Divendres és el dia de direcció d'orquestra: una orquestra de 25 alumnes tots del departament de pedagogia que cada dia hem de dirigir una estoneta i muntar unes 5 o 6 obres. El primer dia va ser horrible! Jo estava posant en pràctica la meva tècnica de fer veure que sóc un erasmus pardillo per no sortir a dirigir, mentre el profe preguntava quí no havia dirigit encara però la cosa no funcionar. La noia del costat em diu "Ai, Dani, tu encara no has dirigit, no?" Mmmmm... si... yes... bueno... well... jo... me... doncs... fúrcia per què has parlat! I ja em veus allà dalt de la tarima mort dels nervis i amb un tembleque de mans digne de la classe de danses africanes. I la cosa no acaba aquí. Tu saps allò que va dir el gran Arquímedes de Siracusa de "dadme un punto de apoyo y moveré al mundo"? Doncs és el mateix que dir "dadme una batuta que si la mano me tiembla poco, cuándo la pille va a parecer que tengo cuatro párkinsons". És la llei de la palanca en els dos casos. Entre el tembleque, que jo donava entrades a la dreta i sonaven a l'esquerra, que l'orquestra portava el compàs a quatre i jo a tres i que vaig posar la última pàgina al revés a sobre el faristol, allò era el festival del humor macho! Ta-ta-ta-tachá-ta-tachá! El grup és molt maco, però, i quan acabes en fan sempre un gran i calorós aplaudiment que, la veritat, s'agraeix. I no importa que ho hagis fet com el cul perquè més o menys tothom ho fa com tu. La diferència és que tu ho escrius en un bloc per superar-ho i ells no.

Bona tardor!

PD: Em mola molt que aquest bloc sigui un lloc de debat! Anna, marca't un punt i posa algun link per aquí d'això dels enneagrames!

El no saber què fer

2008-10-05T01:18:00.004+03:00

Quan no saps què fer, normalent dius que t'avorreixes. Rollo jo ara mateix. Doncs malament! Hom s'avorreix de les coses que no li agraden o té massa vistes, no de les que no fa, i si no mireu el diccionari. Per tant, quan el vostre alumne, fill, marit, maromo o ésser parlant proper us digui maburro, amb aquell to de veu que l'escanyaríeu, un diumenge a la tarda, no us poseu nervioses, mireu-lo fixament als ulls uns segons, digueu-li que s'equivoca i seguiu mirant la tele que no passa res, i si no que aprengui a parlar!

Tot això ha vingut perquè he tingut un sentiment de nosequefer (no vull utilitzar malament cap verb, Déu me'n guard!) aquest vespre que mira, porto quatre hores navegant per Internet. Tope constructiu, si. I ho ha estat perquè he trobat tot de pàgines web amb coses divers de Helsinki, que tot seguit us mostro:

Aquí hi ha un vídeo de Helsinki de l'any de la Maria Castanya, Marja Kastanja en finès.

En aquest link hi ha uno foto a 360º del port de Helsinki, on hi posen les paradetes de verdures, peix i souvenirs, i els xiringuitos de menjar on t'ataquen els ocells, saps? Fixeu-vos en el preu de la col i flor. No és molt cara?

Aquesta foto és del mateix rollo però de la Plaça del Senat. Que no sé perquè és diu Plaça del Senat podent-se dir Plaça de la Catedral, és immensa! Tota la plaça, la Catedral i els edificis dels costats, que són molt importants també, els va dissenyar un arquitecte anomenat Engel, que es va inventar la majoria dels edificis de la ciutat amb un gust una mica bastant... opineu vosaltres.

I una webcam del port, també, que mola molt. A més, a sota de la imatge hi ha unes lletretes en anglès (pels palurdets) que si les cliques t'obren una pàgina que et diu la temperatura, que és una cosa que fa patir a les mares i altres lectores. Els més palurdets que encara no heu trobat les lletretes premeu aquí, és més fàcil.

Apa! Espero que aquest tour cibernètic no us avorreixi massa.

A disfrutar!

Missa de dilluns, dimecres i divendres

2008-10-02T22:27:00.005+03:00

He rebut una petició d'una fidel lectora, de la qual no revelaré el nom, que em demana que expliqui com és un dia de cada dia de la meva vida aquí, a Helsinki: què faig, a on vaig, amb qui vaig, si estic molt a casa, si no,... És com ser la Señora Elena Francis això, mola molt! Querida lectora... Com em mola molt rajar i m'allargo mogollón per qualsevol txuminada, donaré aquesta informació en vàries parts, una ara i les altres més endavant, a veure si ho diré tot ara i se me'n van les idees... Dit això, només em queda dedicar-li aquest capítol a la meva fidel lectora i anar per feina.

Així com a Jyväskylä cada dia era bastant igual i...com dir-ho...força coñazo, aquí a Helsinki cada dia té la seva gràcia autònoma. A grosso modo (mira, si escric en llatí i tot!) hi ha tres tipus de dies de la setmana: dilluns, dimecres i divendres, quan tinc classes a la Sibelius; dimarts i dijous, quan tinc Suomi 2 a la Universitat; i cap de setmana. Ara explicaré el primer grup de dies.

En total estic cursant unes sis assignatures repartides en els dies del primer grup, com ja he dit. Dilluns és el dia que vaig més de cul: tres assignatures!! Uff!! Quin estress!! Doncs si, aquí la gent s'ho pren tot amb bastanta calma, el normal és fer una o dues assignatures per dia (no com les tropocientas-vint-i-cinc de l'Esmuc, Senyor Director!) i tenir la resta del dia per dormir les 8 hores que recomana el Doctor Estivill, estudiar, anar al gimnàs a fer bisnes, com diuen les marujas, o quedar amb la txurri o el maromu (m'encanta veure-ho escrit així!). El normal és que m'aixeco a una hora prudent, a les 7, 8, 9, esmorzo pà amb tomàquet i embotit que m'han enviat el papa i la mama i el Martí (gràcies!), em dutxo i me'n vaig a pillar el bus. Com tinc la majoria de classes a tumar pel P (expressió popular helsinkiana: estudiar i/o tenir classes a l'edifici P de la Sibelius Akatemia, que està a tumar pel cul), agafo el bus 50 i en mitja hora de fer cops de cap d'aquells amb la boca oberta mentre inento aconseguir la puta fase REM del somni entre curva i curva, ja estic allà. Cafè finès a 90 cèntims, cigarro, lavabos nets de primera hora i cap a classe! Totes les classes que tinc, excepte piano i solfeig (si, si, solfeo de los solfeos! Taa ti-ti taa!), són en finès, però són prou pràctiques com per anar tirant.

Heu anat mai a missa? Doncs mira, anar a classes de música en finès és força semblant. Primer arribes, dius huomenta (bon dia), que és com dir Déu vos guard a l'església, i seus. El profe, que fa de capellà, diu coses un bon rato i de cop diu tacatá!! i tothom s'aixeca. Tu no saps ben bé què passa però també t'aixeques. La gent comença a vocalitzar: La-la-la-la-la!, la-la-la-la-la!... Al segon la-la-la-la-la entens el que està passant i t'uneixes al grup: La-la-la-la-la! amb la a ben neutra, que es noti d'on véns. Després diu tequetequeté!! i tothom s'asseu. Tu et quedes dos segons de peu mirant al voltant amb un la-la ennuegant-te, fins que et sents massa observat i seus també. Després el capellà-profe torna a parlar i de tant en tant algun fidel aixeca la mà i fa preguntes que segur que són tope interessants, però com tu no en tens ni puta idea t'és igual. De tant en tant, el profe diu coses i alguna gent aixeca la mà. Tu també l'aixeques a vegades, depèn del dia i de quin fidel l'aixeca també, "ah! mira aquest de les ulleres aixeca la mà, sembla enrrollat, va! Jo també!". A l'estona, se't comença a anar l'olla, comeneces a empanar-te, mires el sostre, comptes quants llums hi ha penjats i et fixes en que hi ha dues bombetes que no funcionen, el de manteniment o sabrà? Com es deu dir? Mikko? Jussi? Mires les sabates de la gent, aquest hivern es porta el vermell, ai no! que encara és tardor, joder, és que fa un fred en aquest país... m'haig de comprar una jaqueta... Penses en el què has de comprar al super, iogurts, formatge, pasta, hauria de canviar de menú, sempre menjo el mateix... Mires l'agenda, aniversari del Martí, hòstia, com passa el temps... et poses a comptar quantes vegades pestanyeja el profe mentre parla... És com quan estàs a la comunió del nevot del cosí segon de la tieta àvia de la teva mare i de cop et preguntes perquè al Crist crucifixat sempre li penja el cap del mateix costat estigui a l'església que estigui. I de cop, tornes a la classe! Mires al voltant i reses com a bon cristià perquè ningú t'hagi enxampat mirant els llums del sostre amb la babeta a mig caure a l'estil Homer Simpson. I et dius, vaig a preguntar de què va la classe va, a veure si em cuesco d'alguna cosa. What...the class...the lesson...what is...about...what... i de sobte tothom s'aixeca i comença a recollir, i tu et quedes parat durant els teus dos segons de processament amb el what ennuegant-te i una ànima caritativa et diu: "we finished".

Hi ha gent molt maca, ara de debò. A cada classe sempre tinc algú que em va traduint les coses més importants i em diu els deures que hi ha pel proper dia, molt monos, de veritat. La part guai de ser el guiri és que pots no fer els deures si vols i posar cara de pardillo quan et pregunten, que s'ho traguen. Una de les coses més curioses és que pots anar a una classe on t'ho passes de puta mare, rius i et diverteixes amb els companys, que després quan te'ls trobes fora de classe no et parlen. I no és perquè siguin uns bordes de merda maleducats, és que tenen vergonya! Si, si! Diuen que pots diferenciar un finès introvertit d'un finès extrovertit perquè el primer es mira els peus quan et parla, mentre que el segon et mira els teus. L'altre dia vaig fer la prova. Divendres tenim una classe de tres hores i mitja i a la meitat de les tres hores i mitja (que txungo de dividir, no?) parem per dinar. I mira, l'altre dia vaig dir "seu sol avui, a veure què passa, a veure si és que no et parlen perquè els caus malament i són rossosbordesdemerda o perquè l'acudit té part de raó, fes la prova". Jo ja estava preparat per treure el retolador negre i escriure'm al front "MARGINAT!", però goita, poc a poc va començar a aparèixer gent amb les seves bandejetes i van anar seient a la meva taula. Saps com quan li dónes menjar a un ocellet i de cop en van apareixent més que van perdent la vergonya i la por? Doncs com els ocellets, tu. I no et pensis que vam parlar de res, eh? Això és massa! Només amb dinar a la mateixa taula n'hi ha prou, que sinó seríem superamicsdelalma! I d'aquests n'hi ha pocs, com diuen les àvies.

Nähdään!

De la sangría als frijoles

2008-09-29T21:14:00.010+03:00

Finlàndia és un país tope "ben fet" i "ben pensat". Fot un fred de la hostia i és car del cagar però tot i això té un punt de puta mare (tres paraulotes en una sola frase... Nens! Això no es diu!). És un país on la gent no crida pels carrers, on s'escolta el silenci, on la riquesa està ben repartida, on cadascú paga en relació al que cobra, on els joves tenen totes les facilitats del món per estudiar i independitzar-se sense mames i papes que t'avisin per anar a sopar. On no hi ha robatoris, on no hi ha assassinats excepte de tant en tant en algun institut -que fuerte! Ho heu vist?-, on la música i la pedagogia estan reconegudes i ningú et pregunta "lo cualo é la pedagonía de la múzica y pa qué zirve?". On qui porta la batuta és una dona que es diu Tarja Hanonen i on la llengua oficial té menys parlants que el català i pobre de tu que te'n riguis. On pots deixar la bici al mig del carrer i tranqui que no te la robaràn i on has de fer un màster per llençar les escombraries de la quantitat de contenidors que hi ha, de tots els colors i formes.

Mira si és tant perfecte que fa una mica de ràbia, no? Per algun lloc ha de fallar el sistema, no? Algú s'ha de queixar, algú ha d'estar en contra d'alguna cosa, algú ha d'estar fins a la polla de tanta perfecció, no? Doncs això em preguntava jo el segon dia d'estar a Helsinki allà a principis d'agost. I pensant pensant, un dia, de cop vaig pensar en la vivenda, mira, aquelles coses que de sobte et passen pel cap quan estàs assegut en un banc menjan-te un tros de pa amb formatge. "Si aquí el cafè val dos euros i mig i la cervesa quatre i jo prenc quatre o cinc cafès al dia i una o més cerveses de tant en tant i moltes el cap de setmana, no podré pagar el lloguer cada més perquè vinc d'un país on les beques són simbòliques i estem més a prop d'Àfrica del que ens pensem, amb tots els respectes. Si no puc pagar el lloguer hauré d'okupar, però clar, poder no hi ha okupes aqui...com són tant perfectes... Bueno, algun deu haver-hi, o alguna associació, o algun centre social o alguna cosa així com més enrollada que aquests bars pijos de merda, no?" I de cop em vaig aixecar del banc i me'n vaig anar amb el meu SuperMac a un bar de merda amb wi-fi a veure què trobava per la xarxa. Després de tres hores de buscar i buscar vaig trobar la web d'un centre social que està en una nau okupada de nom Projekti Sosiaalikeskus, (Pojecte Centre Social) a vint minuts del centre, on just aquell cap setmana hi havia organitzades vàries activitats. Semblava que m'hi anés la vida perquè de cop vaig apagar l'ordinador i me'n vaig anar corrents a la parada de l'autobus a agafar al 24 com si fós l'últim autobus que agafava a la vida. Quins nervis! En el mapa semblava que la casa estava just davant del monument a Sibelius, així que la zona em seria familiar i hi arribaria sense problemes. Que guai, segur que hi trobo gent apanyada! I així, tope content i emocionat vaig arribar just davant de la casa. La façana estava tota plena de graffitis i hi havia alguna ampolla de cervesa per terra. Dos nois estaven fumant-se el cigarro a la porta i hi havia tot de cotxes aparcats, un d'ells amb tots els vidres trencats. I mira tu, de cop em va agafar com una por i una vergonya de cop i em vaig anar fent petit i petit. I ara què faig? Entro? I què dic? Què pregunto? Entro i ja està, o pico a la porta? Quina vergonya? Però si no se parlar anglès! Què faig? I així, amb tot el ralle vaig passar de llarg i vaig decidir fumar-me un cigarro davant del mar i preparar-me una presentació en anglès rollo sóc el Dani, si Dani, amb i llatina, i això, que vinc de Barna que és tope exòtica i res, que volia saber què fèieu per aquí, i...bueno, que...res que... Joder! Quina vergonya! Total, que m'encenc el cigarro i apareix un ocell negre tope gran i tope enfadat i em comença a cridar, CUAA! CUAA! Perquè el fill de puta no piulava, eh? Cridava! Al principi no li feia gaire cas però el tio seguia i seguia cridant-me CUAA CUAA i no parava de mirar-me, com dient: "pringao, vete a tu casa, CUAA que no sabes inglés! CUAA!". I mira, que em va agafar tota la inseguretat del món i me'l vaig creure i vaig decidir que ja hi tornaria, que ja tindria temps de veure la casa okupa, i que el que havia de fer jo era fer el guiri i veure museus, que és més aborrit i no t'has de presentar davant dels quadres.

Un mes després va arribar el Martí a Helsinki i vam anar a veure la casa, a veure si encara hi era. Era dimecres, així que no hi estaven fent res però com anava amb ell vaig tenir collons a entrar-hi i preguntar. El noi que em va respondre no tenia ni puta idea del que es feia allà però ja va ser com fer el primer pas. Ara només calia seguir la web i treure-hi el cap quan hi fessin alguna cosa.

I així va ser. Vet aqui que aquest cap de setmana hi ha hagut coses. I ha molat mogollón! Dissabte a la tarda van passar un documental de Oaxaca, van fer debats i xerrades sobre diferents experiències en la lluita social, sopar i concerts i allà estava jo per per escriure la crònica. De veritat que molt bé! Res a veure amb les festes erasmus de menjar "trucha de patatas" i veure sangria. Vaig conèixer un noi de Perú que està vivint a Madrid i que parla en català (Nens de Madrid, segur que el coneixeu, ja us explicaré!). Graciosíssim! Deia eixir en comptes de sortir perquè va apendre a parlar-lo amb una valenciana. Després vaig conèixer dues noies fineses que han traduit Precarias a la Deriva al finès i que van estar a Oaxaca l'estiu del 2006 quan hi va haver tot el pollo. Després un grups de peruans que toquen instruments tradicionals i que assagen a prop de casa. Una noia argentina que està preparant un festival de cine llatinoamericà aqui a Heslinki per d'aquí dues setmanes, super interessant. I el cap de departament d'Història de la Universitat de Helsinki que va participar en la fundació del grup Lax'n'Busto, no t'ho perdis, i que s'ha patejat tota Amèrica Llatina. Un coco! Super intel·ligent! I tot això amb música tradicional de Llatino Amèrica de fons i menjant frijoles amb arròs. Muy fuerte!

Crec que el rollo okupa aquí és una mica diferent que a Espanya. Tenen com una espècie de contracte amb l'Ajuntament però han de marxar abans del dia 15 d'octubre perquè vindràn les màquines a tirar-ho avall. Així que s'estan preparant tot d'activitats per l'últim cap de setmana 11 i 12 d'octubre. He tingut alguna idea que ja aniré escrivint i si voleu venir aquests dies valdrà la pena.

Aqui teniu el link del Projekti Sosiaalikeskus, hi ha una part en anglès. Ah! I a dalt a la dreta, hi ha penjades fotos noves on hi surt el Martí que encara no han passat per la seva censura!

Salut!

Onze badalls

2008-09-09T20:08:00.010+03:00

Si xafardeges el registre de les persones helsinkianes que viuen a Helsinki, des de dimarts al migdia hi consten el meu nom i els meus cognoms, tots dos, com els bons espanyols de pare i mare. Després dedicaré un parell de linies a això dels dos cognoms, que és molt graciós, però ara vull explicar com és això d'anar a fer el registre per ser ciutadà helsinkià.

Hi ha dos tipus de ciutadà helsinkià: el que ho és perquè ha nascut a Helsinki i és fill de helsinkians, o el que ho és perquè un bon dia s'ha llevat abans que la Margarideta, a les 5:30h de la matinada, ha esmorzat i s'ha dutxat amb els ulls encara tancats i ha mirat per la finestra per comprovar que tots els llums del veïnat estan apagats, no fos cas que algú s'hagi despertat amb el soroll de la cafetera. Quan ha acabat de vestir-se a l'estil ceba, amb quatre o cinc capes de roba, decideix sortir al carrer en direcció a la comissaria de policia de Malmi, que és com anar a l'Hospitalet de Llobregat. A les 6:20h els fanals han pensat que ja no val la pena seguir il·luminant els carrers i el noi que regala diaris Metro t'ha dit bon dia en elf (huomenta) amb tan poques ganes que a tu t'ha fet pena i li has agafat el diari per solidaritat. Al tren et faràs l'interessant fent veure que entens tots els titulars ben assegut i còmode, perquè a Finlàndia t'hi pots asseure al tren, és el que té.

Arribes a la comissaria a les 6:50h. La porta s'obrirà a les vuit i ja hi ha quatre pre-ciutadans fent cua. El tercer, que deu ser suec, és el que marca l'espai temporal de l'espera. En intervals de sis minuts emet inspiracions bucals llargues i profundes separant les mandíbules, i acabades amb una expliració prolongada i molt sorollosa. Li és igual que la resta de la cua vegi la baba que li ha quedat penjant de llavi a llavi com una teranyina entre inspiració i expiració, però a tu ja t'està bé perquè fas comptes i calcules que a l'onzè badall les portes s'obriran. En el temps que has multiplicat sis minuts per onze badalls han arribat quatre nous pre-ciutadans d'ètnies diverses, que s'han cagat en la mare que ens va parir als matiners. Segon badall.

Quan estàs en una cua a les set del matí, al mig del carrer, a l'Hospitalet, a sis graus de merda et sens com un participant de Gran Hermano (aqui Iso Veri); tot es magnifica, qualsevol pas, gest, soroll pren molta més intensitat i importància, i et fan venir ganes d'anar a seure en aquell sofà tant comòde i explicar, entre plors, la teva vida a un forat de la paret. Els badalls del suec amb jaqueta vermella se't claven a les orelles i creus que ets capaç d'olorar el seu sopar d'ahir. A veure... alguna cosa amb all... cervesa... Ja en porta quatre. El ciutadà oriental que ha arribat segon i que es moca amb violència cap endintre i empassa emb força per no haver de demanar un kleenex. L'indi amb l'abric tres talles més grans que la seva, que escup perquè vol acabar fent un mandala de babes a terra i recopilar uns cèntims per compar-se una bufanda, també molt gran. Les passes de nous pre-ciutadans que arriben a la cua i miren perplexos com tenen davant més de vint persones encara més matineres que ells. Setè badall. La mirada desafiant del mexicà que escalfa la porta amb l'esquena perquè ha arribat primer i et trencarà les cames com t'hi acostis a menys de dos metres. El so dels encenedors que intenten fer flama malgrat el fred que ha congelat el gas. Vuitè badall. Quan portes gairebé una hora en una fila et sens afortunat cada cop que ve algú nou, el gran hermano interior fa que pensis "te jodes! haberte levantao antes! pringao! nominao!" Els teus amics són els que coneixes des de les set menys deu del matí, els veterans, els forts, els que tenen el mateix tipus de mal als ulls que tu, aquella picor estranya cada cop que parpelleges. Desè badall.

Sense previ avís la gent comença moure's i a muntar la fila com Déu mana. Les portes fan un xiulet curt i agut i el mexicà les obre, merda! Se m'ha colat un xino! Joder, com es diu tas colao en anglès! You have...you have...you...chinese man, go go! This is my...my...puesto... merda! I ara has d'agafar el número, quina lletra has d'agafar? La A, la B o la C? A veure...què diu...què volia dir això...Joder! Les agafo totes, ea! El xino ha agafat la C, vale, jo sóc europeu, segur que no estic a la seva fila, chincha repincha! Joder! Si hi ha sofàs i tot! Yo me siento!

Com a bon ciutadà helsinkià has esperat amb paciència que el mexicà, l'indi i el suec també es registrin, has entrat amb totes les teves sol·licituds, cetificats, passaports i carnets de l'Abacus ja preparadets, has mentit dient que viuràs a Helsinki per sempre de la vida quan només vols fer el registre per poder tenir descomptes al bus, has robat el boli amb el que has firmat tots els papers, li dit al xino "te jodes" ben fluixet quan passaves pel seu costat abans de marxar perquè encara està esperant que obrin la porta de la fila C, t'has cagat en el primer alcalde cambrón que es inventar els empadronaments i en acabat t'has begut un cafè de tres euros i t'has fumat un cigarro amb totes les teves ganes en una terrassa del puto centre de Helsinki, perquè tu t'ho vals, perquè ja ets ciutadà helsinkià!

Curiositat amb els cognoms: com a tots els formularis, llistes, sol·licituds i portes de lavabo escric els meus dos cognoms aquí la gent ho interpreta com vol, i fa les convinacions que els surten dels collons: Danielmedina -nom- Orland -cognom- (que és semblant a dir-se Mariajosé Aguilera (ei! Marijo!), o Orlandaniel Medina (que és com dir-se Josemaría López). I tot això per no entendre que tinc dos cognoms, que sóc exòtic, què passa! Jo en sé d'una que va tenir problemes d'identitat a no se qui país australià...

Detall de la llista de veïns del nostre bloc, mireu el tercer pis:

Nota: això va aparèixer sol, ni els amos del pis ni nosaltres hem demanat que ens posin els cognoms. Hay alguien ahi?!

Salut!

Sibelians

2008-09-06T13:07:00.008+03:00

En el pis on vivim no tenim rentadora i hem d'anar a rentar la roba en un Pesula, que a part de semblar un nom de personatge dolent de dibuixos animats o el nom de la dona del pèsol, vol dir bugaderia en finès. Quan vas a un d'aquests llocs et sents una mica com un personatge de les pel·lícules de la Isabel Coixet, i et dóna per posar-te trist i quedar-te embadalit mirant com la teva roba gira i gira, mentre altres clients amb la roba bruta com tu treuen els kleenex usats de les butxaques dels pantalons, o fan veure que llegeixen el diari mentre la noia rossa amb tanga del davant s'ajup per posar l'assecadora. El Pesula del nostre barri està davant d'un parc amb dues paradetes de gelats i cafès, lloc on he decidit començar a escriure el capítol d'avui.

Ja som sibelians (adj relatiu o pertanyent a la Sibelius-Akatemia, Hèlsinki). Dilluns passat va començar una setmana plena d'informació, papeleo, inscripcions i matriculacions, sota el títol de "Orientation Days for International Students 2008". En total uns 60 nous estudiants de diferents orígens i orientacions musicals, davant d'una pasarel·la de professors, autoritats i fins i tot psicòlegs i capellans que ens anaven donant tota aquella informació necessària per sobreviure a l'escola durant la nostra estada. Una mica de resum: La Sibelius Akatemia té uns 1500 alumnes i 300 professors, repartits en tres edificis que més endavant descriuré. Es va fundar el 1882 i és totalment pública, el que vol dir que els finesos es riuen quan els ensenyem la nostra matrícula de l'Esmuc amb les quatre xifres-punyalada a sota del tot. Els sibelians poden estudiar, a part del Bachellor (llicenciatura a la moderna), màsters i doctorats en música, i fer-se el currículum com els surti dels abdominals. I és que també ténen gimnasos, sales de descans, restaurants i una biblioteca que fa por, amb el seu bibliotecari tret de la Terra de Mordor del Senyor dels Anells. I walk hot, people laugh (ande yo caliente, ríase la gente), diuen els finesos.

Els edificis. N'hi ha tres: l'R-Talo, el T-Talo i el P-Talo. Talo vol dir casa, edifici i les lletres són les inicials dels noms dels carrers: Rautatikatu, Töölönkatu i Pitäjänmäki (repàs: què volen dir katu i mäki? Premi per qui contesti primer!). Els alumnes, al principi de la fundació de l'escola, trigaven molt a dir el nom complet del carrer i per això ara ho han abreviat, mira. Els dos primers Talos estan al centre de Helsinki, a 20 minuts de casa, i el P està a tumar pel cul als afores, per això si algú et cau malament i el vols enviar a la merda pots dir "vete al P!" i ho enten perfectament. On tindré les classes? Doncs a tumar pel cul, clar, que és on hi ha les classes de Music Education. El millor, però, és que el P és el Talo més modern i maco, i està ple d'aules per estudiar (o no), sofàs, i màquines de cafè per tot arreu. Un espai la mar d'educatiu.

Durant aquesta setmana hem conegut força gent de diferents indrets. El Paolo, d'Itàlia, que diu que a l'escola on treballa fa servir un "metodo particolare" amb els seus alumnes que consisteix en dir TA en comptes de negra i TI en comptes de corxera. Ireneu, hola què tal! Després hi ha la Paz, superdivertida, de Madrid, que toca el saxo i té un nom que la gent no sap pronunciar: Patz, Pass, Pach... La resta de gent de la qual no recordo el nom són de molts llocs llunyans, fins i tot de fora de la nostra gran Europa (EEUU, Turquia, Estònia...on està Estònia?), i han triat Finlàdia com a lloc perfecte per hostiar-se per una plaça a les proves d'accés.

Després de tota una setmana d'orientació, on he conegut el meu Cap de Departament, el Matti, i la meva tutora, la Riitta, ja tinc triades la majoria de les assignatures: direcció, música i moviment, ear training, educació física (¿?)... Crec que la cosa promet, ja explicaré. Ah! I amb l'Estel·la ens hem apuntat a Finès 2 a la Universitat, que és gratis. Ahir a la nit, com a culminació de la orientació, els estudiants del SibA (Sibelius Akatemia pels amics) ens van preparar una festa de benvinguda a les 6 de la tarda, després de sopar (¿?). Imatge inicial: en una de les aules, de l'escola, tot d'estudiants nous, atemorits com esquirols sense arbres, aseguts a terra, sota la mirada dels autòctons veterants que es preparaven per dinamitzar una mena gimkana a la finesa que feia por només d'imaginar. Primer ens van fer un dicat rítmic (el so d'una pilota de goma caient a terra, humor finès enginyós) i un dictat melòdic (la sirena d'un megàfon, humor finès superenginyós) i després ens van repartir en quatre grups: el negre, el blau, el taronja i el vermell (no, això no té doble sentit). Cada grup es va reunir per invertar-se una salutació pròpia, el nom d'un país i una bandera, que serien els trets identificadors de la colla durant tota la tarda. La nostra bandera la va dibuixar una noia borratxa que tenia una ampolla de vi al bolso i la gràcia pictòrica a la punta de les sabates de taló. En acabat, cada grup va posar en comú les seves brillans invencions. En el nostre "pais" (Carrotoranssi, pastanaga taronja, ara si que és humor enginyós tremendu) la llengua oficial era el finès i l'índex d'immigració era el que comptava només amb la meva presència. Hola què tal? La cosa era que havíem d'anar per tota la ciutat superant proves amb el nostre grup i tornar a les 10 per nosequè. Total, que em vaig cuescar el suficient com per entendre que la gimkana no em feia ni puta gràcia i que a fora de la festa hi havia tota una ciutat per conèixer. Mentre pensava com escapar-me vaig trobar la mirada de l'Estel·la entre la multitud, que feia la mateixa cara de maremevaquinamandraquedar-me que jo, i en un moment de despiste dels nostres grups vam decidir fugir per la porta de darrere, com els grans. A les deu, després de sopar una pizza i fer un parell de cerveses, vam tornar per veure què es coïa i resulta que els grups-país ja tenien himne nacional a quatre veus, danses tradicionals i llengües autòctones i tot!

Aqui hi ha una foto d'una competició de focs artificials, que es va celebrar ahir a la nit perquè durant el dia no es podia veure bé. Impressionant veure els carrers del centre de Helsinki inundats de helsinkians amb la boca oberta mirant el cel.

Salut!

Fi de la primera etapa

2008-08-31T11:30:00.006+03:00

Primer de tot vull donar les gràcies pels vostres comentaris al bloc, em fan molta il·lu i em dónen pistes per saber qui hi ha "a l'altra banda", ja saps, per saber de qui puc rajar i de qui no. Dit això, començo.

Ja estic a Helsinki, Jyväskylä ja ha quedat enrere, uns 270Km al nord, direcció Lahti, per la carretra E75 tot recte amunt (per si mai hi aneu). Divendres a la nit vam arribar a la gran capital amb la Ingrid, que es quedarà a casa uns dies fins que trobi pis. L'Estel·la arribarà aquesta nit. Balanç de Jyäskylä? Doncs mira, crec que en el fons ha sigut de puta mare. Tot i les primeres (i perllongades) dificultats amb l'idioma i les diferències culturals, estètiques i econòmiques, el balanç és positiu. Entre tots els especímens multiculturals he trobat gent molt maca i molt apanyada.

La última setmana, entre festa i festa, vam fer els exàmens finals i HE APROVAT! No tinc unes notes per tirar coets però estic content, no és moco de pavo aprovar un exàmen de llengua elfa! En total eren cinc proves: expressió oral, redacció, comprensió oral, compresió lectora i gramàtica. De mitjana m'ha quedat un 2 (de cinc), que vol dir "satisfactori", 0 és suspès i 5 és empollón de merda cabrón. Les millors notes han estat a expressió i comprenssió oral, i vaig suspendre la comprensió lectora. A dalt de tot del full hi havia escrit en tinta vermella un zero i al cosat hi deia "Hyvä!", que vol dir "gràcies, ja et trucarem pardillo" en finès.

Dijous a la nit vam fer el gran i últim sopar a la Universitat, amb entrega de certificats, premis, menjar de puta mare i alcohol de franc. L'únic que havíem de fer nosaltres era portar les postres, que havien de ser típiques del nostre país. Aquí al senyor se li va passar pel cap fer un flam d'aquells amb mogollón d'ous i la Maria, l'altra catalana, també hi va participar: tres hores a la cuina per fer el puto flam i un improvisat mató d'última hora. Heu vist l'escena del Diario de Britget Jones quan es posa a cuinar pels seus amics sopa blava? Doncs va ser més o menys així però amb dues Bridgets. El flam? Doncs mira, volia tocar la lluna, com el pollet del conte, i va morir esclafat a terra cinc minuts abans de marxar de casa, un drama. El mató no va triomfar massa al sopar però la seva història va donar el pego, vam explicar que és típic d'una muntanya que es diu Montserrat, Serrated Mountain, on hi viu una verge negra, black virgin, que també hi ha escolanets, little students, bla, bla, bla... Millor que la truita de patates (trucha de patatas) que va preparar el madrileny... Que no hi ha postres a Madrid o què, Victor i Guillem? Després del sopar i l'entrega de certificats, van donar premis d'aquests que fan gràcia a qui els reb, però com no hi havia cap convocatòria pels que no s'enteren de res, no vaig guanyar res.

Després del sopar vam anar a un Night Club que es diu Night, tope original, i allà vam estar fins que van tancar. El divendres de puto cul: tornar el Suvirval Kit a Kortepohjia, que està a la quinta pohja del Turó d'en Ron, tornar uns papers a la oficina de KOAS al centre, tornar la bici a Myllyjärvi, rentar la roba, fer la maleta i arribar a l'estació de tren suat com un pollastre, amb la panxa buida, i amb una ressaca que ha trigat dos dies a marxar. A l'estació va venir la comissió de comiat: la Ionna, la Kelly, la Sara, el Jacob, el Simon i la Charlotte, tope monos! Mola perquè m'ha recordat una mica a les colònies de la Sínia, quan l'últim dia tothom plorava i es jurava amor i correu postal etern. I de fet, han estat com unes colònies, però amb nenes i nens amb pèls a molts puestos del cos.

Fins aqui, Jyväskylä. I per acabar, la imatge que més interrogants a despertat a la Rebeca: jo, descansant de tanta socialització, bebent vi xilè, mirant a l'infinit, fumant traient el fum pel nas i la boca alhora, i amb un estat d'alcoholisme "satisfactori":

I ara primeres impressions a Helsinki. El piset crec que ja el vaig descriure, una cucada. Està situat en un barri que es diu Kallio i vivim al carrer Kolmas Linja, que vol dir Tercera Línia. És com viure a la Tercera Avinguda de Nova York, tope bohemi. El barri està situat a vint minuts caminant del centre i està molt bé. Dissabte vam estar passejant amb la Ingrid per la ciutat i vam trobar un bar de tapes regentat pel Kim, un finès molt divertit la germana del qual viu a Madrid i subministra el material pel bar. El pobre té problemes amb la sortida de fums de la cuina i té el local tancat fins que li arreglin, no sap encara quan. Va estar molt bé perquè ens va convidar a una copa de vi bo, que al final van ser tres, i em va estar ensenyant tota la col·lecció de vins de La Rioja i El Penedès que té i que ven a preu d'or. Les tapes valen entre 5 i 10 euros, no t'ho perdis!

Al vespre vam quedar per sopar amb uns companys del curs de finès, que han vingut a passar el cap de setmana a Helsinki. Aqui vaig tenir un moment Madre Teresa de Calcuta i se'm va ocórrer dir que si abans de marxar volien passejar tranquils sense maletes per la ciutat, les podien deixar al pis, i res, que a les 10 del matí s'han presentat a la Tercera Línia la mar de desperts i ara tenim el pis plè fins a dalt maletes. Al migdia hem dinat al port i hem sigut atacats per les gavines devoradores fineses, tot un espectale, i en acabat he anat a acompanyar les nenes (Corinna, Wilma i Gloria), que són un encant i parlen superràpid.

Ara vaig a buscar l'Estel·la a l'estació, a veure com li ha anat per la Lapònia, i demà tenim la presentació del curs a la superquetecagasdemologui Sibelius Academy. Y yo con estos pelos!

Nähdään!

Un dia erasmic

2008-08-24T12:32:00.010+03:00

Terve!

Vaig començar aquest bloc amb la idea d'anar explicant les coses que faig, on vaig, com estic, si menjo, en definitiva, totes aquelles preguntes que em fa la mama (Hola mama!) El fet és que penso que de moment, en aquest blog hi ha molt critiqueo i poca txitxa (què graciós escrit així!) i no s'acaba de mostrar ben bé què collons faig aqui, a part d'observar i rajar de la penya. Així que avui, diumenge, explicaré el quotidià, què faig, on vaig, com estic, què menjo i totes les respostes que vol llegir la mama (Hola mama!).

Al matí m'aixeco cap allà les 8. El sol ja ha començat a sortir a les 5 de la matinada i en aquest país no existeixen les persianes, així que cada dia obro mig ull allà a les 6 i després l'altre mig a les 7. El pis on visc, al Turó d'en Ron (Ronimäki) sembla dels anys 60 però està prou bé. Hi ha un link amb fotos aqui a la dreta. Visc amb un noi ucraïnès que es diu Oleg i que es més borde que un cagarro. Els primers dies se'ls va passar dient-me tot allò que no es podia fer al pis, és una maruja del copón que porta vivint aqui des de fa un any i mig i que té més que pixats i marcats tots els racons de la casa. Ara mola més, ens diem good morning al matí i good night a la nit. L'edifici en total té cinc plantes i puc gaudir de sauna, màquines de rentar i eixugar roba i habitacions de reunió privades (aquestes encara no les he vist, em fa una mica de iuiu), i tot això gratis! Amb l'emoció de poder fer servir l'assecadora de franc tinc un parell de samarretes perfectes per quan em disfressi de Britney Spears per Carnestoltes.

A les 9 i quart comencen les classes. En total som uns 40 i estem repartits en tres grups com a la ESO: els tontets, els mediocres i els superllestos. Jo, com no, estic en el darrer esmentat, i no perquè el meu superfront ho digui sinó perquè vaig tenir la brillant idea de dir que volia aprendre molt i molt per poder fer molts amiguets i amiguetes finesos durant tot aquest, i total, que vaig més de cul que San Patrás i no em cuesco de res. Dimecres que ve tinc l'examen final... proper capítol.

A les 12 del matí dinem. Si, si, això va així. El menú pels universaris molonguis com nosaltres val 2'60€ i és self-service (auto-servei) i està boníssim. La crema de llet i les salses copioses són el pa de cada dia i pots triar entre tres plats diferents: pasta, arròs, pizza, carn, i moltes coses que no se escriure. A part del plat entra l'amanida i el pa, que en pots agafar molt per fer-te el berenar a la tarda. A les 14h s'acaben les classes i llavors vénen les activitats: excursions, museus, visites al llac, pelis, sortides, etc. Així dit sembla molt guai però quan portes tres setmanes sense poder fer la siesta en condicions, et cagues en les putes activitats i en curs de merda. La penúltima activitat no té desperdici. En el paperet dels horaris deia que tocava ralli in Jyväskylä. No se vosaltres però jo vaig entendre que anàvem a veure un ralli de cotxes, amb molt de soroll i pudor a pneumàtic cremat. Doncs no, aquí rall vol dir gimkana no t'ho perdis! Quatre hores per la ciutat preguntant en finès a la gent quant val un cafè, on està la biblioteca, a aquina hora surt el tren a Tampere, i quatre-centes coses més. A mi em va tocar amb una noia i un noi tope llestos i repel·lents, que volien fer totes les activitas i sense trampes. Quina mena de gimkana és aquesta!? A les gimkanes es fan trampes sempre! Así me lo aprendí yo! En fi, horrible! I a més no vam guanyar, jódete!

Divendres va tocar volta pel llac Päijänne, que parteix Jyväskylä per la meitat, en vaixell. Al principi em vaig rallar una mica perquè sóc una mica ranci i en sec no parlo massa. Quan estem en multitud faig veure que sóc interessant escrivint al meu diari amb tapes de cartró, fumant tabac de liar exòtic espanyol, traient el fum pel nas i per la boca a l'hora i mirant a l'infinit amb els ulls mig tancats. Després, quan ja en tinc prou i m'avorreixo, apago el cigarro i el tiro a la papelera (pobre de tu que tiris una colilla a terra!) em socialitzo un rato. El vaixell tenia tres plantes. A baix de tot karaoke, que no falti, un bar amb taules de fusta i quadres de mariners en blanc i negre a les parets del primer nivell, i a dalt tauletes i cadires per gaudir de la brisa. En el cas de divendres, de la pluja. A la coberta hi havia una porta amb petita sauna dintre, màxim 6 persones, on hi van arribar a cabre 16 quan el vaixell va parar per la ocasió i pel happy hour a la barra del bar (birres a dos euros i mig!). Temperatura dins la sauna 85ºC. Teperatura al llac fredquet'hicaguesºC!
Segons després de l'avantouinti (verb: tirar-se de cap al llac després de sortir de la sauna):

Al vespre entre setmana no es pot fer gaire cosa per Jyväskylä, i com no tinc tele i no puc veure La Cuina de l'Isma ni Vendelplà sopo d'hora com a bon guiri que sóc (20h) i me'n vaig a fer nones aviat. El cap de setmana sempre hi ha alguna que una altra festa divertida en algun pis d'erasmitos. La putada és quan bec massa i no puc parlar amb ningú perquè la neurona de l'anglès està borratxa. Llavors surto al balcó i em faig l'interessant borratxo fumant tabac de liar exòtic espanyol, traient el fum pel nas i la boca alhora i mirant a l'infinit amb amb els ulls mig tancats de la cogorcia.

Lutakko Leikeissä

2008-08-18T19:46:00.009+03:00

Aquest capítol li dedico al meu germà hevyata, allà on sigui! A Barna, no?

Abans d'ahir vaig anar a un festival d'indie-punk-rock-metal (si! jo!) a un barri que es diu Lutakko, una mica més aball del centre de la ciutat, creuant el pont de la via del tren, a mà esquerra, just davant del llac (per si mai hi aneu...). Aquest Festival, el Lutakko Leikessä (Leikessa vol dir "en flames") es porta fent des de fa un porró d'anys i la majoria de grups que hi toquen són de la casa, la finesa.

El Festival començava a la una del migdia i acabava a les dues de la nit però jo hi vaig anar a les 5 de la tarda, quan em pensava que deixaria de ploure... Doncs no! Jódete que plou més encara! La putada no era només pel viatget en bici -4'5Km- sinó perquè no podíem ballar massa perquè els bassals ens arribaven als turmells -i ja sabeu que jo sóc un gran ballador de heavy i moc la meva melena amunt i aball sense marejar-me-. Però bueno, jo amb les meves botesd'aiguanoveshorribles i els meu conjunt repelepluja verd no vaig tenir cap problema aquífer. A fora del recinte festivàlic hi havia un parell de paradetes amb samarretes de calaveres, plaques de signes anti-Déu, i més coses fosques i heavy's i també una parada de menjar xinès (també heavy) que estava per llepar-se els dits (heavy's). A dintre, a un cosat l'escenari i a l'altre la barra del bar amb cerveses a tres euros el mig litre (bieeeeen!!!). Aquesta gent ho tenen tot super ben pensat tu, la barra del bar estava envoltada de tanques de ferro i només podies beure alcohol dins de la gàbia perquè a fora hi havia menors d'edat amb ganes de satisfer la set, i mira, per estalviar trueques etílics, cadascú al seu lloc: els nens grans a la gàbia bevent coses dolentes i els petits a jugar amb els bassals, apa.

A part de l'escenari de fora hi havia el local a dintre (amb sostre i calefacció) que està obert gairebé cada cap de setmana, quan hi ha concert (aqui teniu la web del Lutakko, en finès...) i que mola molt. És curiós veure com en un bar hevyatas i punkarras està prohibidíssim de la muerte fumar i tothom s'aglomera a les tres taules on s'hi pot. Els concert van estar molt bé, de debò. O potser és que amb el susto musical-estètic de la nit anterior (veure capítol "Luikan Lava") anava molt predisposat, no se. El cas és que quan s'acabava el concert de fora començava el de dintre i quan a dintre s'acavaba començava el de fora, així no et perdies cap grup, un no parar. Aquests sóm la colla que vam anar. Val a dir que no anàvem gaire guarnits per la ocasió però com sóm guiris no passa res...

Els grups que van tocar els podeu xafardejar aqui, la web del Festival, i fora conyes, a un gran entès en música i tendències acústiques li va semblar de molt bona qualitat, la majoria. Us poso un vídeo d'un dels grups que més em van molar: "I walk the line". Se sent com el cul però mola veure la penya que hi havia, si més no. No us perdeu la Charlotte amb el disfresa d'E.T! I quan va en bici és per morir-se de riure!

Podeu consultar tots els grups a la web que us he passat i d'allà podeu anar navegant i navegant per aquests mons foscos i tenebrosos del rock-heavy-punk-indie-altres. Apa! Tots al mateix sac! M'he quedat a gust avui!

Nähdään!

Kuikan Lava

2008-08-17T11:30:00.007+03:00

Divendres vaig tenir la sort de contemplar un dels espectacles més curiosos d'aquest país, i no em refereixo a l'aurora boreal sinó a una sala de ball finlandesa. La cosa, però, va començar dijous. Quasi cada dia dia, després de classe, tenim programades activitats: visites als museus, excursions, saunes, footing... i aquest dijous va tocar classe de danses fineses. Jo em pensava que serien danses rollo sardanes o balls de bastons, en grup, saps? Doncs no, el rollo grup aqui es veu que no mola.

La cosa va anar més o menys així: a un costat es van posar els nois (15) i a l'altre les noies (tropecientas). Quan la música començava els nois anaven a buscar la noia que millor ballava o la que tenia els ulls més macos (per no dir les tetes més grans) i llavors ja podies començar. Mai de la vida les noies poden anar a buscar un noi per ballar, sempre són ells els que trien la noia. I una noia mai pot dir que no vol ballar a no se que el noi estigui borratxíssim i l'alè li faci pudor a microclima. Els balls es duen a terme per parells. Si estas ballant amb algú que té el sentit rítmic a la punta de la ortodòncia, te jodes i t'esperes a que la segona cançó s'acabi. Quan s'acaba, els nois acompanyen a la noia fins a la cadira (no sigui que es perdi...) i apa, a buscar-ne una altra. La classe de saber estar i ballar va durar unes tres hores. Ah, que quina mena de balls? Doncs mira uns balls tope autòctons: valsos, tangos, polkas, foxtrots, i d'altres per l'estil però cantats en finès i amb una base MIDI que et tallava la circulació de la sang de l'oïda interna. Heu escoltat mai Camela? Doncs imagineu-vos-la cantant en finès i ja està. Fins aqui la preparació. Ara va de bò.

Divendres a la nit. l'Autocar ens va portar fins a la sala Kuikan lava, a 20Km de Jyväskylä. El local és a l'aire lliure i té diferents espais: una sala de karaoke -super de moda per aquests indrets-, la sala de ball amb orquestra en directe i tot, un bar per fer el cafè i menjar-te un frankfurt (makkara), uns jardinets la mar de monos per anar a fer marranades amb el/la xurri, i un petit estany amb peixets taronges i dos bancs per anar-hi a seure i suspirar quan ningú et demana per ballar. El que més va triomfar va ser el karaoke. A la gent d'aqui li agrada molt i canten amb un nosequè que et fa posar la pell de gallina i tot. Aquest que canta és el meu profe:

Realment va ser molt divertit i interessant anar-hi. I una curiositat: de 23h a 24h és l'hora de les noies, això vol dir que les noies són les treuen a ballar els nois. Tot un espectacle veure com de cop, a les 11 en punt de la nit totes les tropecientas noies, dones i iaies s'aixequen de cop i corren a buscar el seu príncep! Si, si, jo vaig ballar també, dues cançons que se'm van fer eternes!

La sauna finlandesa

2008-08-12T21:12:00.007+03:00

Avui toca sauna! Com ja he anat a més d'una (dues) i penso repetir fins que la pell em quedi prou llisa com per poder-hi patinar, crec que el que escriuré a continuació està prou legitimat.

He llegit en un llibre que el finladès primer construeix la seva sauna i després construeix la casa al voltant, i no m'extanya! De fet, en tots els edificis n'hi ha, inclòs les oficines, i la seva funció és higiència i social. Higiència perquè t'obre els poros de la pell que dóna gust i et mata tots aquells éssers microscòpics que portem tots a sobre, encara que volguem pensar el contrari. I social perquè és un lloc on la gent (bé, els homes amb els homes i les dones amb les dones) parla, s'explica coses, i es coneix. No es coneix lascivament, eh? No us penseu que aqui tots són uns marranos! Les saunes guarres aqui no existeixen per desgràcia pels finesos.

Les que jo he visitat i fet servir amb molt de gust eren de fusta, com les tradicionals. Imagineu-vos una caseta de fusta estil Heidi, tope fosca i amb una llar de foc dintre amb pedres a sobre. El foc està a saco i tu has d'anar tirant aigua perquè faci vapor (veure Capítol 1 de "Aprende física facilmente"). A dintre es pot arribar perfectament a 70ºC!! It's not turkey mocus! (No es moc de gall d'indi!) Al principi mola perquè com et despulles quasi a la intemperie la calor va bé. Però a mida que vas tirant aigua la cosa es va escalfant. Al final, fins i tot se t'entel·len els ulls!

Normalment hi ha tres o quatre esgraons. Primer comences per baix i vas pujant, contra més puges més calor fa. I quan ja no pots aguantar més que els ulls se't surten de les òrbites i el cap t'està a punt d'esclatar i se't comença a caure la barba i les pigues comencen a sartar de la pell surts corrents i et tires al llac que hi ha al davant que està fred de collons! Menys de 10 ºC! Que? Como se t'ha quedao el cuerpo?

Impresionant! Primer és com morir-te (qui no s'ha mort alguna vegada...) però després et vas acostumant i és com el paradís. Un llac de puta mare al mig del bosc, rodejat d'arbres, l'aigua cristal·lina, renos... Bueno, això de l'aigua i els renos és mentida, l'aigua estava marronosa i no hi ha renos a Jyväskylä però quedaven bé amb la descripció del paisatge.

Quan les parts del cos que no es mencionen a Internet perquè si no et titllen de marrano se't posen ben petites, tornes a entrar a la sauna i repeteixes el procediment: tirar aigua, pujar un esglaó, tirar més aigua, pujar un altre esglaó, perdre les pigues, tirar-te al llac una altre vegada, esperar que les coses s'encongeixin, tornar a entrar. I així les vegades que vulguis. N'hi ha de dos tipus: smoking sauna i sauna normal. La smoking sauna no és un lloc on respires vapor i et fumes un cigarro, està prohibit fumar. La cosa és que el vapor té una mena de regust a fum i, òvbiament, la pell després et fa olor a fum. M'heu olorat mai a l'hivern, quan posem l'estufa de llenya a casa? Doncs és aquest tipus d'olor, però resulta que aqui mola, goita. La sauna normal no és tant fosca, no t'entrebanques tant amb ells cubells que hi ha a terra i la pell no et fa olor a per-fum (humor finès: jou-jou-jou!).

Doncs res, només que em permeto el luxe de riure'm de les saunes dels vostres gimnasosquieroquemequepaelbikini, vale?

Apa! Nahdaan!

Spanish Party

2008-08-09T20:06:00.010+03:00

Primera Festa Erasmus de títol "Spanish Party" amb sangria, vi de Chile (¿?), truita de patates (els anglòfons en diuen "trucha de patatas"), ron, coses rares per picar i bandera d'Espanya penjada a la paret inclosa. Més de 25 persones en 30 metres quadrats comptant els mobles: feu càlculs! El pis és d'una catalana que estudia a la Pompeu i que està fent pràctiques aqui (¿?). Gent de tots els colors, estaures i estats d'alcoholisme: porugueses, italians, alemanys, francesos, espanyols, anglesos, estoniesos (o estoniencs), letonians, bulgarencs, finlandians, m'estic liant, ja paro! Mireu, aqui n'hi ha uns quants però encara no se com es diuen (escola, entre l'anglès, el finès, la casa, els nens... no tinc temps d'aprendre-me'ls!):

La cosa ha estat prou divertida i ha estat reconfortant saber que també hi ha gent palurda amb amb els idiomes que, com jo, saben d'anglès com de cultivar nous de macadàmia (també és un pais macadàmia?). No us penseu que la festa era molt tard, eh? Estava convocada a les 10 i es va acabar a les 12:30 de la nit. Després va continuar amb dos fronts: un cap al CityCenter i l'altre cap a Myllyjärvi -un altre barri com el Turó d'en Ron però que vol dir Molí del Llac, que és més pijet. Però primer explico la Spanish Party.

Espanya és un país tope exòtic pels europeus. Els encanta! I la majoria d'ells han visitat la "Sacrata Familia", el "Park Guail" o la "Barchelonata" alguna vegada. Quan dius que ets de Barcelona ja en tens la meitat a la butxaca. La cosa del català, però, no l'acaben d'entendre: n'hi va haver un que em va preguntar si estàvem en guerra amb els madrilenys i si viviem tranquils sabent que hi havia una banda terrorista de nom "Ítiei". Primera notícia! li vaig dir, i la conversa va acabar aqui. Més tard, donant-li voltes vaig entendre que es referia a ETA...

Ara descripcions rajones: La mestressa del pis, la M. Una noia rossa amb ortodòncia, vestida de superestiu, que es va passar la nit mirant el hotmail a l'habitació i que acaba les pràctiques el 14 d'agost i se'n va a barna, diu, per no tornar mai més, molt suggerent. El X, de La Capital, que es passar el dia explicant com son els espanyols, les espanyoles, els chalets, les villas, les platges de Benidorm i els arbres cronològics de la Família Real. Sense comentaris. El pobre va ser el que va comprar tot l'alcohol i va veure com, en cinc minuts, una estampida d'europeus alts i rossos s'acabaven tot el que hi havia a la nevera mentre brindaven: Salud España! Mireu, aqui n'hi ha uns quants. Fixeu-vos en els detalls del cap de la rossa que hi ha darrera el noi de ratlles!

Els europeus són molt divertits, desseguida se't presenten i et fan preguntes, moltes preguntes. A mi se'm va acudir anar amb la samarreta de l'esplai i clar, explica què és un casal d'estiu, què és un esplai, què és el lleure, què és un monitor, i com és que els catalans hem de treballar i estudiar alhora. Després et diuen tot el que saben dir en castellà: dos servetzas por favore! tu eres muy guappa! jasta luego!

Vaig coneixer una noia de Sud Àfrica però de color blanc. La tia era super divertida perquè preguntava a tothom d'on creien que era i mai ho acertaven. Està estudiant música a Jyväskylä i no li va fer ni puta gràcia que jo vagi a la Sibelius al setembre perquè es veu que és superdifícil entrar i a ella li han donat porta vàries vegades (em recorda a alguna cosa...). És la de la llengua llarga i l'altre es diu ... no se, però es tenyeix de negre perquè no li agrada ser alemany i ros, goita.

Quan la mestressa es va cansar ens va fer anar tirant i vam anar al pis de tres nois, a l'altre barri (en el bon sentit!), a fer una "Silence Party" perquè els veïs, a partir de les 24h truquen a la poli. Myllyjärvi (Molí del Llac) és el barri guai, els pisos són tope macos i estan molt ben equipats, tot nou i modern i, com no, al mig del bosc. Aqui va ser el torn del Tekila i de riure de com pronunciem els espanyols i els catalans les "h" de "How", Who" o "Hello". Es veu que les fem massa fort i això els fa molta gràcia, mira.

En fi, si mai aneu a una Festa Erasmus heu de tenir en compte quatre coses: és millor encarregar-se de les patates fregides que de l'alcohol, en el vostre pis no es poden fer festes perquè a dalt i viuen dues pobres velletes coixes, feu moltes fotos perquè us ajudaran a tenir alguna conversa i a intercanviar algun riure i no dieu mai que teniu 25 anys perquè tothom us preguntarà quantes carreres teniu, si dues o tres.

Fins la propera!

Jyväskylä

2008-08-08T19:15:00.008+03:00

Terve! (Salut!)
Avui, després de classes, hem visitat el museu "d'història"de Jyväskylä i poso comentes perquè Jyväskylä té com a molt 300 anys d'història. Tres plantes plenes de fotos, dibuixos i coses curioses que s'han anat trobant els jyväskylesos per aqui.
La ciutat no mola massa. Com no és gaire antiga no té casc antic (valgui la redundància) i representa que el centre és un carrer que va des del parc de l'església fins a un edifici d'oficines. Dos-cents metres plens de botigues, cafès, botigues, bars, bancs, quioscs, més botigues, dos centres comercials amb multisales de cine i tot! Mira si son originals que el carrer es diu Kauppakatu (kaupa és botiga i katu és carrer). I així funcionen els altres: Yliopistonkatu (Yliopiston=Universitat) o Roninmäki (mäki = Turó i Ronin = d'en Ron). Així que visc al Turó d'en Ron, que és com viure al Turó de l'Home però més lluny. Del Turó d'en Ron ja dedicaré un altre capítol...

Doncs això, que aquests poble tan difícil d'escriure i pronunciar no és gaire maco però té megaparcs, una megauniversitat, dos megallacs, i una megapoblació d'estudiants de tot arreu. De tots els quatre-cents mil, de moment parlo amb tres o quatre. Una d'elles es diu Charlotte i és francesa (Sä olet Charlotte ja olet kotoisin Ranska). És superdivertida i té els mateixos problemes que jo amb l'anglès. Mola perquè quan parlem estem tota l'estona mirant els diccionaris i acabem dient animalades com "em vaig tirar per la finestra perquè feia fred"o "el mes que vé vaig estar des de dos anys a Australia". Avui ha estat tot el dia plovent a mars, bots i barrals i ens hem anat a comprar unes botes d'aigua (si! els carrers s'inunden!) super lletjes d'oferta, que en finès són "ale" i les botigues estan plenes de cartells que diuen: ALE! ALE! ALE! Tope folklòric, no? Aqui teniu les botes i la Charlotte:

Ah! I la cosa més rara del món! Sabeu com venen els enciams, l'alfàbrega, el julivert, l'escarola,..? AMB EL TEST! Que si que si! Jo el primer dia vaig veure tot de testos amb alfàbrega i vaig pensar "mira, te'l posaràs a la finestra, pels mosquits" quan al costat veig un enciam amb el seu test, i després una escarola! Que fuerte!

Un dels capítols el dedicaré a curiositats, que n'hi ha mogollón!

Nähdään! (Ens veiem!)

Set embarbussaments finesos

2008-08-07T23:04:00.001+03:00

Aqui teniu set embarbussaments en finès, un exercici pels que ens costa vocalitzar..

Pla d'Acció Tutorial (PAC)

2008-08-07T20:54:00.006+03:00

Tinc un tutor que és diu Mikko. Abans de venir vaig comprar-li una ampolla de vi català de 10€ com a senyal d'agraïment abans de marxar cap a Helsinki. Aquest tutor representa que et ve a buscar a l'estació, et porta fins al pis, t'explica com funciona tot i et fa una mica de guia durant els primers dies. Mola, no? Doncs suposo que tot això ho fa si no és que és borde terminal!

M'explico:
El tren de Helsinki parava a Tampere i de Tampere surtia un altre cap a Jyväskylä, canvi de tren de 10 minuts... Doncs mira que bé que el FinnishAVE va arribar tard i vaig perdre el tren! Dues hores a Tampere i a més plena de militars de 18 anys (¿?) gens sexys. Reprodueixo la conversa amb el meu tutor traduida anglespatillero-català per mi mateix:
- Hola! Que tal? Soc el Dani!
- Ah, hola.
- Mira, que estic a Tampere. Havia de canviar de tren però no he tingut temps perquè el primer ha sortit tard de Helsinki.
- Ah
- El següent és a les 22h
- Ah
- I arribaré a les 23'30h. Potser és massa tard per tu, no?
- No, està bé.
- Si vols puc agafar un taxi fins al pis (frase de cortesia per quedar bé)
- No, no cal.
- Doncs això, ens veiem a l'estació. Arribaré a les 23'30h
- Has dit de pots agafar un taxi, no?
-...doncs...si...clar...
- Doncs agafa un taxi. Ens veiem al pis.
-...
-Fins després!
- Ah. (pensant: "l'ampolla de vi de 10 euros se la veurà la teva finlàndia mare!!"

Unes hores més tard arribo al pis, em dóna les claus (si? com ha anat el viatge? com estas?), m'omple de papers que haig de firmar (hola? benvingut?), i em diu que demà haig d'estar a la Uni a les 9 del matí, aquest carrer, tot recte i a l'esquerra (holaquetal?).

En finès, benvingut es diu "Tervetuloa", però això ho vaig aprendre el dia següent...

Arribada a Helsinki

2008-08-07T20:39:00.003+03:00

Doncs començem, la cosa va començar prou bé: l'avió va sortir una hora tard de Barcelona i va passar per unes turbulències la mar de divertides. Vaig arribar a Hèlsinki (poso accent perquè ho diu la Gran Enciclopèdia i els mateixos helsinkians) a les 2 de la matinada i un taxista la mar de simpàtic em va portar a l'alberg, que estava ple de japonesos. Just al costat de l'alberg hi ha un estadi i suposo que eren tots judokes o saltadors d'alçada...

M'estic enrotllant. El cap de setmana bé. Em van timar a tots els bars i cafès on vaig anar: 2'90€ els cafès i 4'80 o 5€ les cerveses. I oju! Que no eren pas per tirar coets que diguem... A Hèlsinki s'ha d'anar amb compte amb els coloms i altres espècies voladores. Quan estas a una terrassa o assegut a un banc amb menjar, per barat que sigui, vénen a grapats a atacar-te perquè els convidis. Si vas a pixar o a buscar un cendrer no ténen pietat i se't cruspeixen fins i tot els mocadorets per eixugar-te els dits! El meu primer crusan n'és testimoni.

Dissabte ens vam trobar amb l'Estel·la a l'estació de bus i vam anar al pis on hem de viure fins setembre. Té un menjador, una habitació, una cuina, un lavabo, i una terrassa. El pis és molt xulo però ja veurem com gestionem l'espai...

Diumenge vaig fer el guiri una mica i vaig trobar un parell de bars molt macos, ja penjaré les fotos, i a la tarda vaig agafar el meu tren cap a Jyväskylä (es pronuncia amb accent a la primera síl·laba, com totes les paraules en finès. Veus què fàcil?...).

Tervetuloa!

2008-08-07T20:28:00.005+03:00

Buenas!

He decidit fer un bloc com la gent important que té coses importants a dir. Què us sembla? De moment és molt senzillet però hi aniré posant coses i fotos i tot el que pugui. Crec que podeu contestar aqui mateix (marranades no, que és públic!) però si em voleu anar escrivint coses al meu mail, el meu superMac estarà molt content d'avisar-me, i jo de llegir totes les notícies que van passant pel Nord d'Àfrica.

Res més, espero que us agradi i us pugui arrancar un somriure de la boca de tant en tant!

Salut!